MARRONES HANDBOOK

1 DEFINICIÓN DE MARRÓN

Un marrón “brown” es todo aquel trabajo que nadie desea realizar.

Dependiendo de la situación desde la que se observe, el marrón puede tomar distintas connotaciones:

1.1     Desde el Punto de Vista del Jefe

Es aquella tarea de suma importancia para el desarrollo estratégico de la empresa que ha de ser realizada con el máximo esmero y en el menor plazo posible.

1.2     Desde el Punto de Vista del Empleado

Es el hartarse a currar, normalmente como consecuencia de la última idea genial del jefe, con un trabajo que no suele servir para nada, pero que debería estar listo ayer. Agravantes que pueden darse en un marrón:

o       • Urgencia

o       • Nocturnidad

o       • Alevosía

o       • Recochineo

2 CÓMO RECONOCER UN MARRÓN

En general, los marrones se reconocen inmediatamente, pero por si el lector es aún novato en estas lides y tiene dificultades en reconocerlos, se dan a continuación algunas pistas:

3 SUJETOS ACTIVOS Y PASIVOS DEL MARRÓN

El marrón tiene como principal característica la presencia de numerosos sujetos involucrados en su ciclo de vida y a los que nos referiremos continuamente a lo largo del documento. Lo que sigue es una lista incompleta de los sujetos más comunes implicados:

3.1     Sujetos Activos

Los sujetos activos del marrón son los encargados de dirigir los marrones hacia los sujetos pasivos.

Dependiendo del organigrama de la empresa, los sujetos activos pueden, a su vez, ser sujetos pasivos de otros.  La siguiente lista describe los tres tipos más usuales de sujetos activos, en orden creciente de actividad marronera.

3.1.1 Enmarronador ( Browner)

El browner es aquel sujeto que, por las características de su puesto ( o de su forma de ser, que hay de todo) asigna marrones a los demás. Cualquier persona que consciente o inconscientemente te suelte un marrón adquiere automáticamente la categoría de browner.

El browner suele asignar marrones de forma esporádica o prolongada en el tiempo. También existen browners que marronean de forma más periódica, pero siempre con un volumen reducido de marrones.  No debe odiarse en exceso al browner, ya que él, a su vez, suele tener otros browners por encima que generan los marrones que él se limita a reasignar ( usando una técnica de “Brown Throwing”, que se verá más adelante)

3.1.2 Asignador de marrones ( Brown Dispatcher)

El brown dispatcher es un tipo especial de browner, cuya función es la asignación periódica y sistemática de marrones.

El brown dispatcher, a veces conocido como Jefe de Proyecto, se caracteriza por sufrir de una personalidad inestable y tornadiza que le hace cambiar de parecer con frecuencia, suprimiendo los marrones asignados y/o reemplazándolos por otros si cabe aún más inútiles.

Los marrones endiñados por un brown dispatcher suelen ser continuos en el tiempo y de duración discreta.

3.1.3 O Rei do Marrón

Este es el browner supremo. O Rei se caracteriza por la generación de marrones de proporciones titánicas, sencillísimos según él, que deben estar terminados siempre en un tiempo record.

O Rei suele ocultarse tras una fachada inocente que oculta sus aviesas intenciones. No se sabe de ningún O Rei que no se haya dirigido amablemente a sus víctimas antes de enmarronarlas. Se dice de ellos que son lobos con piel de Cordero, en honor a uno de los más famosos Reyes que ha conocido la historia.  Como suele suceder, la inutilidad de los marrones endiñados por un O Rei es directamente proporcional al esfuerzo necesario para conseguirlos e inversamente proporcional al tiempo disponible para acabarlos.  Existe una variedad mutante del O Rei, de denominación incierta ( O Mais Portentouso Enmarronador do Universo Mondo, es la más común) que se caracteriza por ser un híbrido de O Rei y Dispatcher. Obviamente, estos sujetos son seres desgraciados ( en su doble acepción) ya que todo el mundo rehuye hablar con ellos ante la altísima probabilidad de acabar cubierto de mierda.

3.2     Sujetos Pasivos

Los sujetos pasivos son los destinatarios finales del marrón. La característica de sujeto pasivo no debe ser objeto de frustración, ya que existen técnicas que pueden hacer al sujeto pasar de pasivo a activo, como se verá más adelante en este documento.

La siguiente lista describe los cuatro tipos más usuales de sujetos pasivos, en orden creciente de probabilidad marroneante.

3.2.1 Enmarronado ( Browned)

Se denomina browned a todo sujeto al que acaba de caerle encima un marrón.  Todo el mundo es vulnerable a verse enmarronado, “everybody is brownable”, por lo que categoría de browned no es exclusiva de ningún grupo específico. Como dice uno de los corolarios de Brownzowski:

“Se enmarrona el Rey, se enmarrona el Papa, y de enmarronarse nadie se escapa”.

3.2.2 Buscamarrones ( Brown Finder)

El brown finder o tontolculo es un tipo especial de sujeto presente en toda empresa al que su especial forma de ser le convierte en candidato especial a comerse marrones.

Se le reconoce fácilmente pues sus frases suelen empezar por entradas como “Yo me ofrezco voluntario” o “Yo te echo una mano”. Esta predisposición a comer marrones les hace ganar muchos amigos, tanto entre los compañeros como entre los jefes; pues ven en él un blanco de descarga inmediato.

3.2.3 Comemarrones ( Brown Eater)

El Brown Eater es un sujeto desdichado cuya existencia parece girar en torno a la comida de marrones.  Morador habitual de Documento Original ( ver más abajo), el comemarrones empieza y acaba su jornada laboral sepultado entre toneladas de papel y agobiado por multitud de marrones, reales o virtuales.  No todos los Brown Eaters consiguen sobrevivir. El camino es largo, duro y erizado de trampas. Sin embargo, aquellos que logran remontar la condición de comemarrones deben ser tratados con suma cautela; esto es así porque el largo periodo de comida marronil afecta severamente a sus cerebros y, desde ese momento, sólo viven para la venganza. Debido a ello, un comemarrones liberado tiende asintóticamente a reciclarse en Brown Dispatcher de Primera.

3.2.4 P.B.C. (  D.F.B )

El PBC ( siglas de P... Becario de los C...) se encuentra en el escalón más bajo de la escala evolutiva y por tanto carece de derechos pero no de deberes. Estas dos características se combinan de un modo tan perfecto que los browners ( de todo tipo) les tienen considerados como comemarrones de primera.  Son limpios, educados, no se quejan, trabajan como cosacos y, en algunos casos, no cobran. No es de extrañar, pues, que las empresas hagan un uso cada vez más extensivo de PBCs.

El P.B.C. suele acabar de dos formas posibles: contratado por la empresa, con lo cual cambia sus grilletes de hierro por unos de acero inoxidable; o ingresado en el instituto frenopático más próximo, incapaz de aceptar la presión.

4 TERMINOLOGÍA DE USO CORRIENTE

El marrón no es un objeto aislado. Parte de su idiosincrasia reside en el conjunto de accesorios y/o complementos de que se rodea y que contribuyen a darle carácter. He aquí una lista de terminología corriente, aplicada al marrón.

4.1       Comerse un Marrón ( To Eat a Brown)

La más usada. Es el hecho en sí mismo de haberse convertido en receptor de un marrón fresquito.

Afortunadamente, el hecho de comerse un marrón no tiene por qué implicar tener que finalizarlo.  Son sinónimos de esta acepción, enmarronarse ( To Be Browned) y recibir un marrón ( To Get Browned). La frase usualmente empleada por los browners es “Te ha caído un marrón”, lamentablemente intraducible ( A Brown has fallen upon you, no es válida).

4.2     Marronómetro ( Brownmeter)

Se denomina así al documento ( impreso o electrónico) donde se van apuntando los marrones, tanto encargados como planificados.

El marronómetro puede adquirir diversas y variadas formas, recibiendo nombres curiosos según se les iban ocurriendo a sus creadores. Así podemos encontrar el Diagrama de Gantt, el Cuaderno de Carga, etc..

En general, el marronómetro sirve para que los Browners tengan apuntadas las fechas previstas de finalización del marrón y, llegado el momento, se sientan en el derecho de exigirlo. El marronómetro es una de las más fuertes medidas de presión psicológica que pueden aplicarse al Browned.

4.3       Zona de Marrones ( Brown Zone)

También denominada Zona de Alto Riesgo de Marrón, es un lugar donde la probabilidad de comerse un marrón es mucho más elevada de lo normal.

Estas zonas no suelen estar delimitadas físicamente, siendo un conjunto finito ( distinto del vacío) de recintos múltiplemente conexos, abiertos o cerrados, entre los cuales no tiene porqué existir una relación causal.  Suelen ser Brown Zones los despachos de los jefes, las zonas colindantes a dichos despachos y aquellos lugares por los que suelen pasar con frecuencia. También pueden incluirse en esta clasificación las zonas frecuentadas por los browners. Es imprescindible evitar estas zonas en la medida de lo posible, ya que la probabilidad de comerse un marrón es directamente proporcional al tiempo que se pase en ellas.

4.4     Sala del Marrón ( Brown Room)

También conocida en ciertos entornos como staff, es el lugar donde los browners suelen elegir a sus víctimas.

Se sabe de empresas que dedican espacios específicos como Brown Rooms.

Normalmente estas salas están ocupadas por personas inmersas en una febril actividad, enmarronadas hasta las cejas, de tal forma que no es extraño ver esparcidos por la sala paquetes de patatas fritas o cajas de pizza formando altos montones. En algunas Brown Rooms se han llegado a encontrar camastros o catres, pues es sabida la tendencia de los moradores a hacer noche en ellas.

Otra característica de las Brown Rooms es que, al no tener un momento libre en que poder abandonarla, los Brown Eaters que las pueblan suelen ser los candidatos más probables a comerse el siguiente marrón, para su propia desgracia; con lo que abandonar la sala es cada vez más difícil, al entrar en un proceso eternamente recursivo.

5 TIPOS DE MARRÓN

Contrariamente a lo que pueda pensarse, el marrón no es un objeto claramente definido. Existen varios tipos de marrón y conocerlos ayuda a delimitar con claridad la actitud a tomar ante la inminencia o hecho consumado de una comida de marrón.

5.1     Marrón Flotante ( Floating Brown)

Es un marrón que sobrevuela las cabezas de sus posibles destinatarios sin decidir sobre quién caer ni en qué momento hacerlo.

Este marrón tiene la característica de que es conocido con antelación, lo cual posibilita la adopción de medidas preventivas por parte de los candidatos a browned. La táctica más conocida es contraer una repentina enfermedad que impide al browned acudir a la oficina durante una semana o dos. Sin embargo, está técnica es ampliamente conocida por los browners y no se recomienda. Otras tácticas más útiles suelen ser autoasignarse marrones inexistentes y mucho más urgentes encargados por falsos browners que impiden la asignación del floating brown. No obstante, ¡cuidado! ya que esta técnica ha demostrado en ocasiones ser un arma de doble filo.

5.2     Marrón Imprevisto ( Unexpected Brown)

Este es el marrón que nadie se espera. Se trata de la modalidad más corriente de marrón ya que si los marrones estuvieran previstos sería mucho más fácil esquivarlos.

5.3     Marrón Fulminante ( Flashing Brown)

Se trata de un marrón que cae sobre uno de repente, sin previo aviso, de tal forma que cuando uno quiere darse ya está enmarronado y ni siquiera ha tenido tiempo de abrir la boca.  Esta es una modalidad del unexpected brown con agravantes, ya que en este caso el tiempo de respuesta del sujeto pasivo es superior al tiempo de dispatching del browner, con lo cual el marrón casi siempre consigue alcanzar su total plenitud.

Se recomienda un gran entrenamiento para este tipo de marrones, ya que, al ser altamente inesperados, sólo el tiempo de reacción y capacidad de réplica ( o labia) del sujeto pasivo pueden lograr esquivarlo.

5.4     Marrón No Evitable ( Unavoidable Brown)

Este es el tipo más fatídico de marrón ya que, como su propio nombre indica, posee unas características que convierten al sujeto pasivo en el receptor idóneo para el mismo; debido a ello no importará el volumen previo de marrones adquiridos o los llantos, pataletas y/o blasfemias del enmarronado: el brown entrará hasta la bola sobre el desdichado browned.

5.5     Marrón Mutante ( Mutie Brown)

Este es un tipo de marrón que evoluciona en el tiempo, de tal manera que, aunque inicialmente se planteó de una determinada manera, acaba convirtiéndose en la cosa más insospechada, generando toneladas de basura por el camino.

También entran en esta categoría aquellos marrones reconocidos como tales pero que aparentemente están bien dimensionados en tiempo, lo que permite respirar un poco; pero que, sin embargo, escasos minutos después eclosionan ante llamadas del tipo de la siguiente: - ¿Tienes ya ese encargo? - Ah, pero, ¿lo querías ya? - Jod..., claro, ¡si tengo la reunión a las seis!.

5.6     Marrón Pata Negra ( Black Leg Brown)

Este es el marrón de tu vida, el que te dejará indefectible marcado a sangre y fuego para siempre. Los marrones pata negra suelen ser ilimitados en tamaño pero de duración discreta, lo que agrava aún más sus características, de por sí dañinas.

Como el astuto lector habrá sospechado, los browners que endiñan marrones de este estilo adquieren automáticamente la categoría de O Rei do Marrón.

El desafortunado comedor de un marrón pata negra, una vez que haya podido sobrevivir a él, gozará, no obstante, de una gran ventaja sobre sus otros compañeros, y es que acabará tan escocido que será muy difícil para los browners colarle nuevos marrones: las técnicas defensivas del ex-browned habrán mejorado ostensiblemente e incluso pueden tornarse agresivas según los casos.

5.7     Automarrón ( AutoBrown)

Este marrón es un caso especial y peligroso que suele desarrollarse en tres fases.

o       Fase de Comida. En principio comienza como un encargo, bien sea de tu jefe directo o de un compañero de otro departamento, cuya realización no parece plantear ninguna dificultad. Esta primera impresión constituye el primer error a evitar, ya que, debido a dicha sencillez aparente, el marrón es asumido ingenuamente por el incauto browned.

o       Fase de Furia. Sin embargo, en cuanto uno comienza a trabajar en el asunto se va dando cuenta de que la cosa no es tan sencilla, de que va a llevar bastante más trabajo del esperado, y de que encima se lo hemos prometido para ya mismo al browner. Esta fase es reconocible porque el sujeto arrejunta las cejas y/o empieza a murmurar ( o gritar, según) frases del estilo de: “...si es que soy un gilip...”, o “¡quién c... me mandaría a mí...!”.

o       Fase de Apagar Fuegos. No obstante, el daño ya esta hecho. Sólo caben dos salidas: comerse el marrón entero, la más habitual; o bien marear la perdiz en la medida de lo posible aduciendo imprevistos y dificultades asociadas a la tarea. “No, es que el programa calcula forlayos, pero para obtener filostros hay que modificarlo y eso llevaría un par de días” es una frase muy socorrida en estos casos que no dudamos que el lector sabrá adaptar a su caso concreto.

5.8     Marrón de Ultima Hora ( Last-time Brown)

El más temido y a la vez el más odiado. Es el que te endiñan cuando, al final de la jornada laboral establecida en el convenio ( risas), y tras recoger tus cosas para irte a casita, se acerca el jefe ( o similar) y pronuncia la siguiente sentencia ( algunos la llaman invocación demoniaca): “¿Tienes un momentito?”.  A partir de ese instante, sólo una mente rápida será capaz de inventar una excusa plausible que permita la pronta huida. Es conveniente disponer de un amplio repertorio, ya que el excusarse alegando citas con el dentista o similar una y otra vez puede llegar a despertar el chip de alarma del jefe.

5.9     Marrón Autodetectable ( Autodetecting Brown)

En condiciones normales, el browner, ignora, desconoce, desestima e incluso rehusa la esencia del brown por distintas y numerosas razones. Pero existen casos de browns, en los que el browner, no es que no sepa, desconozca, ignore, etc. la esencia del brown, es que no vislumbra ni en su mejor sueño de que trata el brown.  Es en estos casos, cuando el browner hace uso de uno de los browned ( normalmente utiliza a los más resolutivos) para que saque adelante un brown auténtico ( suelen ser Black Leg Browns).  El proceso consiste en pasar a la víctima una documentación escasa, pobre, e ininteligible para que descifre, planifique y finalmente resuelva el brown en cuestión. Es entonces cuando se habla de Autodetección del Marrón.

Este proceso debe de realizarse con suma delicadeza. Durante el tiempo que dure, puede que el browned quede bloqueado ( “hanged”). Este hecho puede ser totalmente asintomático por lo que el browner debe de estar atento a todo el proceso. También puede manifestarse de muy diversas formas; vista fija e inmóvil en el pseudodocumento entregado, emisión de balbuceos en bajo volumen que pueden tornarse a sollozos, caras desencajadas, juramentos desgarradores ( irreproducibles según el libro de estilo de esta redacción), suspensión de toda actividad sexual ( si es que la hubiese), sudor frío, etc.. Si se llegase a este punto, debe de resetearse al browned.

Para ello, el browner, si desea el éxito, no debe utilizar la formula “Venga déjalo.. es igual, sigue con lo que estuvieras haciendo”. ¡Eso equivaldría a admitir la derrota! El browner utilizará esta otra: “Vete a casa y ven mañana” ( los lectores más suspicaces, se habrán percatado del paralelismo existente con las nuevas tecnologías del plajanplei, siguiendo la máxima de que o va a la primera o ya no va a ir nunca).

Esta es la razón, por la que los browners intentan eludir este tipo de browns. Tienen miedo de que algunos de sus mejores brownable-people queden inutilizados durante algunas horas e incluso días. No hay datos oficiales pero hay quien ha llegado a asegurar que en algunos casos los daños producidos por este proceso son irreversibles.

No obstante, si el browned consigue completar el proceso y salir adelante, le queda la insatisfacción de haber conseguido algo que nadie le va a reconocer, ya que sólo él puede saber lo que ha tenido que hacer para sacar esto adelante, puesto que los demás browned se limitan a presenciar ajenos a todo, la secuencia antes descrita, y el browner por su lado, bastante tiene el pobre ( fíjate) con resetear al browned si fuera necesario.  He aquí pues, una versión agresiva de Brown, con la salvedad de que no sólo es temida por los browned, si no que también siembra el pánico entre los más aguerridos browners.

5.10   Marrón Sonda (  Probe Brown)

Otra de las variantes en las que podría englobarse el tipo anterior, podría ser el de Marrones  Sonda. En el fondo, todos y cada uno de los marrones, podrían calificarse como sonda, aunque hay casos muy claros en los que se esta dando un auténtico Probe Brown, al igual que hay otros casos que no se podrían calificar de tales, como es el caso de los Marrones Fulminantes ( Flashing Browns).

Es ciertamente difícil describir con precisión las características de este tipo de browns, ya que como hemos dicho, casi la totalidad de los browns, tienen algo de sonda. Pero si hay un detalle claro y evidente, ese es el comienzo de un Sonda:

• “Oye mira es que el tema ese de ......”.
• “No, no, si ya...”.
• “Mira oye, fíjate un momento en esto....”.
• “Oye te has dado cuenta de esto...... es que quizás se podría hacer esto otro si.....”.

El browner, deja caer en un primer contacto, una serie de frases comprometedoras, esperando que en cualquier momento, el browned ( inocente de él) le de alguna contestación al respecto.  Esto se conoce como sondeo del marrón. Se deja caer con suavidad como flotando, como si en realidad no fuera un brown, a ver que pasa, a ver si cuela, a ver si suena la flauta. ¡Punto fundamental este! Es necesario hacerse el sueco con naturalidad; de no ser así, el browner asignará el marrón con el agravante de recochineo ( esto puede reconocerse por las risas retorcidas que dejará escapar al volver a su puesto).  En estos casos, los browner, tienen un comportamiento ciertamente tierno cual corderos camino del matadero; pero lo que ignoran los browned susceptibles de convertirse en víctimas ( evidentemente los mas talludos no caerán en este truco) es que detrás de esta fachada se puede esconder el marrón de su vida ( o el que acabe con ésta).

Se han dado anécdotas, como la acaecida en una pequeña empresa de cuyo nombre no quiero acordarme, en la cual casi la totalidad de los browned, fueron dados de baja, quedando unos pocos, y siendo todos estos unos browned ya quemados, endurecidos, y con una larga lista de browns marcados a sangre y fuego en sus rostros ( todos ellos “pata negra”, claro está). Esta circunstancia, hizo que los browns, o eran tales, o no había nada que hacer. Es decir, o el browner entraba a saco a por el browned ( haciéndolo unavoidable) o que si quieres arroz, Catalina, Evidentemente, en esta situación los marrones sonda no tienen razón de ser, porque si a algún browner se le ocurriese soltar una sonda, tendría las mismas posibilidades de volver a verla, que de volver a ver el Halley. Quizás su segunda o tercera generación pudiera tener noticias de aquella.

6 SITUACIONES MARRONEANTES

La siguiente lista pretende mostrar algunas de las situaciones más frecuentes relativas a los marrones y su entorno. La lista, aunque exhaustiva, no es completa. Como suele decirse, no están todos los que son, pero si son todos los que están.

6.1     Brown Throwing

Se trata de la técnica básica a través de la cual el browner le cuela un marrón al currito.

Existen varios formatos de throwing. La mayoría de ellos implican rodeos y frases agradables acompañadas de sonrisitas por parte del jefe. Estos suelen ser los marrones más peligrosos: como regla general, desconfía de tu jefe cuando se te acerque con una sonrisa en los labios y/o te invite a café. Otros marrones, sin embargo, se presentan en la forma de ordenes directas del jefe ( correspondiendo a la categoría de unavoidable browns) y ante ellos, por regla general, no hay defensa.

6.2     Brown Storming

Erróneamente denominado por algunos enteradillos como Brainstorming, el Brown Stroming es una situación en la que un grupo de sujetos activos y pasivos se reúnen en una sala con la sala intención de soltar paridas y pasar un rato agradable.

El objetivo final del Brown Storming es, sin embargo, mucho más siniestro; ya que los browners presentes recogen las paridas pronunciadas y las retocan convirtiéndolas en ideas geniales, ( suyas, por supuestos) que degeneran en multitud de pequeños marrones ( o un único marrón king-size) para los browneds presentes o incluso ausentes de la reunión.

El Brown Raining, o lluvia de marrones, es una desagradable situación en la que una gran cantidad de marrones son engendrados sin previo aviso y comienzan a ser repartidos entre la gente por los browners o los dispatchers.

El Brown Raining tiene varias variantes. La más conocida y temida es la eufemísticamente llamada Situación de Emergencia ( o “Sálvese quien pueda”) en la que ante la inminencia del cumplimiento de los plazos de un determinado proyecto, las tareas del mismo se subdividen y barajan aleatoriamente y se empiezan a repartir entre la plantilla, independientemente de su nivel de conocimientos o del trabajo que en ese momento estuvieran haciendo. Esta situación convierte automáticamente al despacho y/o departamento en Brown Zone y a sus ocupantes en Brown Eaters.

6.4     Brown Shower

El Brown Shower es una variante apocalíptica del Brown Raining en la que la lluvia de marrones se concentra sobre un desdichado individuo que la recibe en su gloriosa totalidad.  El sujeto receptor de una ducha de este estilo no es, en rigor, un comemarrones; pero adquiere el titulo a nivel honorario.

6.5       Pressing Brown

Se denomina así a aquella situación en la que el jefe, o cualquier otra persona que tenga cierta ascendencia o poder sobre uno ( ya sea fáctico, teórico o cualquier combinación de ambos) presiona una y otra vez hasta que consigue colarnos algún marrón.

Los browners que practican estas técnicas suelen reincidir en ellas ya que, por lo general, suelen darles buenos resultados pues al final consiguen endiñar algún marrón cuando alguien no consigue soportar la presión.  Una táctica de pressing muy usada es la de atacar a la víctima por varios frentes a la vez ( ya sea entre varios browners, o uno solo), de tal forma que le acaban colando al menos un marrón. A veces estos marrones son, en realidad, señuelos que se utilizan para despistar a la víctima, la cual acaba aceptando el verdadero marrón como mal menor.

Como técnica para evitar comerse un marrón de este tipo conviene siempre fijar al contrario, sin dejarle barajar los marrones; de tal forma que estos se vayan planteando de uno en uno a fin de poderlos esquivar más cómodamente.

6.6     Brown Dodging

Es la situación en que, tras esfuerzos heroicos y sobrehumanos, se consigue esquivar el marrón haciendo que este se diluya en la nada. Esta técnica suele venir acompañada de un ágil movimiento de cadera, del que recibe el nombre. Es conveniente, pues, entrenarse bailando salsa para conseguir un elevado porcentaje de “Sucessful dodgings”.

6.7     Passing Brown

Es la técnica en la que, por medio de trucos y añagazas, generalmente sucios, se consigue endiñarle el marrón a un compañero.

Los argumentos que suelen emplear en estas situaciones giran en torno a la gran ignorancia propia para hacer frente al trabajo encomendado ( nótese que jamás deberá emplearse la palabra marrón si se desea hacer un passing, o el jefe se dará cuenta del intento) y la gran valía y amplitud de conocimientos del ( incauto) compañero. Algunas frases de uso común son: “Sí, hombre; si a mí ya me ha hecho él alguna vez cosas parecidas” o “Pues la verdad es que yo de eso no tengo ni p... idea. ¡El que sabe mucho es...!”.  Para garantizar un buen Passing es conveniente, asimismo, hacer notar la gran cantidad de marrones que uno tiene encima frente a la alta disponibilidad del compañero.

Si el Passing se realiza en la manera adecuada no sólo sirve para esquivar el marrón, sino que además, con cierta gracia y astucia, el compañero puede llegar a agradecerlo ya que le supondrá una inmejorable ocasión para ganar puntos ante el jefe a la par que para adquirir experiencia en temas nuevos.

6.8     Swapping Brown

Se llama así a la técnica de defensa más difícil de cuantas existen, y por medio de la cual se consigue que el marrón rebote sobre uno mismo y vuelva a su destinatario, el cual se encontrará con una bonita patata caliente entre las manos.

Los individuos que consiguen realizar con éxito un Swapping suelen ser aclamados en silencio por sus compañeros de trabajo ( y a voces a la salida del trabajo) y acostumbran a experimentar un periodo de euforia personal cuya duración está determinada por el tiempo de aparición del siguiente marrón.  Por supuesto, un buen Swapping debe generar reflexión especular. Si existe el más mínimo resquicio en la argumentación que pueda dar lugar a que parte del marrón se refracte, el browner deshará el swapping y el marrón volverá a caer sobre uno en su variante de unavoidable. La técnica para conseguir un coeficiente de reflexión de módulo 1 requiere un master avanzado en de Brownachussets, cuyo contenido excede el alcance de este texto.

6.9     Walking in the Mouth of the Brown

Esta es la situación en la que uno no tiene más remedio que introducirse en el despacho de jefe, (  Para entregarle algún informe, para preguntarle algo, etc.) cuando en este se ciernen nubes de marrón, lo que motiva que la densidad de probabilidad de la nube marronera que pueda flotar en dicho despacho comience a concentrarse sobre uno.

Evidentemente, la aparición en tales circunstancias de un sujeto brownable condensa la nube haciendo que esta descargue. La densidad de la lluvia está en proporción directa a lo espeso del ambiente, pudiendo degenerar en Brown Raining o incluso en Brown Shower ( ver arriba).

El meterse en la boca del marrón es una de las características de los Brown Finders, pero hay veces en las que no existe otro remedio. No queda, en tales casos, más que armarse de valor y tirar palante.

6.10   To be at the Feet of the Brown

Se llama así al estado durante el que el browned se encuentra en medio de un marrón y no es capaz de divisar su hipotético final.

7 TEOREMA DE BROWNZANO-WEIERSTRASS

“La función de asignación de marrones es continua pero no derivable en el intervalo ( 0,infinito) y presenta

un máximo absoluto en el punto donde la pendiente de la curva de despiste se hace infinita”

Lo que traducido al vulgo viene a decir que si no tienes nada que hacer y se te nota estás jodido.  La no derivabilidad de la función implica, además, que las técnicas de swapping no son realizables en este caso.

Documento Original

Breu història de la comunicació

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

L’home sempre ha tingut la necessitat de fer-se perdurar més enllà dels sistemes naturals. Aquesta necessitat l’ha dut a esdevenir l’ésser social més avançat del planeta. En aquest punt es pretén explicar com la raça humana a aconseguit aquesta fita i quins canvis li ha suposat com a espècie.

El 100.000 aC es va desenvolupar el llenguatge humà evolucionat. Aquest medi de comunicació era ràpid, orientat a converses persona a persona i només unia la gent que naixia en l’entorn proper del lloc de parla. Tot hi això, aquest avenç va suposar una de les revolucions més grans de la humanitat: per primer cop és podria parlar de la noció de consciència social. L’home era capaç de compartir la seva experiència i passar a formar part així d’una experiència col•lectiva.

Fins al 15.000 aC la única manera de comunicar-se era la parla, però llavors van descobrir que és podia imprimir informació en les parets i que, aquesta, romandria allà per formar part d’un llegat més perenne. Per primer cop, l’home era capaç de comunicar-se amb altres homes més enllà de la seu temps cronològic.

Les pintures rupestres es van anar complicat amb el temps. El caçador i les gacel•les va convertir-se en un concepte més abstracte de caça, un símbol per representar. A poc a poc és van adonar que aquells caçador sempre formaven la mateix imatge amb diferent composicions i, progressivament, tots van anar dibuixant els caçadors de la mateixa manera. D’aquesta manera s’arribava al concepte de ideograma (cap a l’any 5.000 aC).

El ideogrames van anar evolucionar i el seu us recurrent va fer que en sortissin cada com més i, el que és més important, es simplifiquessin cada cop més. D’aquesta manera sumeris, egipcis i xinesos desenvolupaven llenguatges ideogràfics cada cop més amplis (alfabets). Aquest procés va continuar, fins que la forma del caçador ja no era reconeixible, encara que tothom ho continuava relacionant amb la caça.

Encara que l’home d’aquella època ja era capaç d’anomenar conceptes abstractes, la necessitat d’escriure’ls va fer prendre, al antics, una decisió de disseny que trencava radicalment amb el que s’havia fet fins aquell moment. De forma natural, van agafar el ideogrames ja estilitzats i els hi van assignar sons a cadascun, tot eliminant els ideogrames que representaven sons repetits (els grecs el 400 aC). Va néixer així l’escriptura fonètica; l’home ja era capaç d’expressar tot allò que podia dir en paraules.

La paraula i l’escriptura és trobaven ja al mateix nivell, però la paraula encara l’avantatjava en un aspecte. Una paraula podia passar de boca a boca i expandir-se com el foc, però anava perdent significat a cada salt. A l’escriptura, en canvi, no li passava això. Era necessari algun medi portàtil on dur els coneixements escrits de manera poc pesada. Per solventar-ho els egipcis varen inventar el papir i el pergamí, el xinesos el paper i les civilitzacions nòrdiques les tauletes de pell (entre el 400 i el 200 aC). La escriptura podia ser transmesa ara a milers de quilòmetres i, amb ella, el coneixement.

El caçador escrit podia ja arribar a tot el món conegut, però no podia ser entès per tothom. Era necessari un idioma universal que es fes entendre, va començar així una guerra lingüística que encara avui segueix. Diversos imperis van expandir l’idioma per les regions properes i van crear estàndards (com els Romans o els Asteques el 100 aC aproximadament). Es consolidava així una consciència d’imperi que passava molt per sobre de la de individu.

Els llenguatges i les escriptures van continuar perfeccionant i simplificant-se, però encara hi havia fronteres per a la comunicació universal. Si bé és veritat que una carta podia ser enviada sense masses problemes d’una banda a l’altre de l’imperi, la seva difusió es limitava a qui tingués accés al manuscrit; faltava encara molt per que la paraula escrita tingués un contagi igual de ràpida que la parlada. La paraula era fàcil de replicar, però l’escriptura requeria massa habilitat i no permetia anar massa depressa.

Tot hi que la solució va sortir de Xina el s.X dC, considerem que va ser un home qui va materialitzar-la de forma realment eficaç: Gutemberg havia reinventat la impremta el s.XV. Per fi un missatge podia ser replicat, sense errors, de forma realment ràpida. Les llavors de l’home per perdurar en la història ja havia aconseguit assentar-se, ara tot el camí quedava de baixada.

Feia ja milers d’anys que el caçador va deixar les coves. De símbol va convertir-se en abstracció i d’abstracció a só. De mica en mica es va anar entenent i imposant-se a més gent. La impremta l’havia fet immortal, però encara quedava molt de camí per endavant. El llenguatge parlat feia molt de temps que s’usava per expressar les necessitats diàries. Era necessari un medi on la gent pogués llegir diàriament, un mètode més proper al natural que els llibres, un mètode que, encara que fugaz, complementés a la parla en la seva funció diària. Així, el 1609, va sorgir el primer diari de la història. un segle després (1704) ja sortia a Anglaterra el primer diari destinat a distribuir-se a tot el món: el ‘The Daily Cougant’.

La comunicació parlada i escrita ja eren d’us popular. El caçador ja era capaç de moure’s lliurement pel món a tots els nivells. Però encara existia una limitació important: la comunicació requeria encara de la proximitat. El medis no permetien distàncies major que pocs metres. Era necessari evolucionar un llenguatge que feia molts segles que s’havia deixat aturat: el llenguatge físic. El 1794 és va realitzar la primer comunicació a distància mitjançant moviments d’una bandera. Per primer cop, el caçador tenia un rival, un nou llenguatge fonètic destinat a marcar el rumb de la consciència humana.

El 1837 s’inventa el telègraf i la distància de comunicació és multiplica per mil. Per primer cop, el llenguatge es converteix en informació matemàtica intel•ligible per qualsevol ésser humà. Tot hi això, aquesta nova forma de comunicació necessitava encara de bagatge per tal de formar imperis lingüístics on poder estandarditzar-se. Així neix el 1840 el codi morse; la comunicació acabava d'aconseguir un abast mundial.

El 1876 Granham Bell iguala el llenguatge parlat al dels demés medis mitjançant el telèfon. Per primer cop es fa la separació física entre els debatents. La comunicació pren llavors un nou aire, un cop assolida la fita de perdurar, es preten aconseguir un objectiu sense precedents, fer el món més petit.

La comunicació per l’aire semblava el pas lògic en aquell moment. Del 1898 (primera transmissió per ràdio) fins al 1930 comencen a néixer xarxes locals de radiodifusió; l’home acabava d’aconseguir-ho. De parlar en petites comunitats limitades físicament havia creat un nou món de connexió per sobre del seu on la comunicació fluïa. Per fi es va parlar d’una vertadera xarxa de comunicacions que superava les fronteres físiques.

La radiodifusió va donar lloc a la televisió poc temps després (1950) i el llenguatge visual va avançar fins a límits insospitats. El següent pas lògic estava clar, calia interconnectar aquelles xarxes disperses de comunicació mitjançant satèl•lits (Sputnik el 1957) per tal de formar-ne una d'única. Es pretenia aconseguir la creació, per primer cop, d’un marc de comunicació únic per unir a tota la humanitat.

El concepte de xarxa global havia estat creat, ara només calia perfeccionar-la. La comunicació ja estava a l’abast de tothom i el caçador es movia lliurement per diaris de tot el món. Tot hi això, l’escriptura s’estava quedant enrera respecte la televisió i la ràdio. Era necessari un medi on la paraula escrita perdurés per sempre i arribes a tothom.

ARPANET va nèixer el 1969 i poc temps després es va obrir al món sencer amb el nom d’Internet. Internet és el major conglomerat d’informació del planeta fins els nostres dies. Internet és la cova d’espai infinit on, encara avui en dia, els descendents d’aquell caçador es poden llegir.

Amb Internet el homes hem aconseguit desvincular la nostra capacitat natural de comunicació de la capacitat intel·lectual. De mica en mica, hem anat incorporant reflexos de les nostres capacitats a aquest món gairebé conceptual. Hem creat correus electrònics que funcionen igual que els del món real (1980), hem dissenyat objectes virtuals on contenir informació publica com l’HTML i sistemes de privacitat on guardar la nostra intimitat de forma encriptada, hem fet comunitats virtuals, llocs on poder desar les nostres opinions com el fòrums (1990) i llocs on poder parlar directament com els chats.

Els homes hem partir del caçador per transmetre’l per tot el món, i ara ens disposem a partir del bit abstracte i crear-li tot un nou món per on extendre’l.

Introducció:

i

La companyia Digital Equipment Corporation va suposar, des dels anys seixanta, un bon exemple de companyia emprenedora i innovadora. Gràcies a ella és va potenciar el mercat dels micro-ordinadors durant els anys seixanta i és va veure que el mercat de l’ordinador personal tenia futur.

Digital Equipment Corporation serà recordat per sempre en la història dels ordinadors amb dos noms: DEC i Digital. Tot hi que les sigles DEC ja estaven agafades quan va sorgir la empresa per Dairy Equipment Company i per això va adoptar en el seu logo simplement la paraula digital. Tot hi això, el seus fundadors sempre li havien volgut anomenar DEC i, per aquest motiu, en aquest treball ens referirem a l’empresa per qualsevol dels seus noms.

Història de la companyia:

El 1957 Ken Olsen i Harlan Anderson varen deixar MIT Lincoln Laboratory, la empresa on treballaven i en la qual havien participat en la creació de l'ordinador TX-2, i van fundar Digital Equipment Corporation. Aquesta petita empresa es dedicava a la venta de parts d'aparells electrònics sospitosament semblants al seu anterior projecte TX-2. D’aquesta manera el 1961 l'empresa va començar a obtenir beneficis i va embarcar-se en la construcció del seu primer ordinador sencer: el PDP-1.

Tot hi això, el model PDP-1 va tenir unes ventes discretes. Era difícil competir amb les grans del sector com IBM, per això construïen màquines compatibles. Aquesta tendència va canviar a partir de 1964 quan la companyia treu a la venta el seu PDP-8, un ordinador de dimensions molt reduïdes amb un processador de 12 bits i amb un preu aproximat de només 16.000 dòlars. Gràcies a aquest model, DEC va aconseguir uns grans beneficis.

Avui en dia es considera el PDP-8 com el primer miniordinador. Era tan petit que podia dur-se a la cartera de treball i estava pensat perquè tothom el fes servir, fos quin fos el seu motiu. Això trencava radicalment amb la filosofia de terminals que es portava fins llavors i va marcar una tendència que fins fa pocs anys encara durava.

Tot i això, Digital no va oblidar els ordinadors grans i, durant la comercialització del PDP-8, va continuar fabricant màquines de l'estil del PDP-10 que pretenien fer la competència a les grans marques del moment amb un processador de 36 bits. Poc després Digital va treure el PDP-11, que ja contenia un processador de 16 bits adaptat a la codificació ASCII. Digital és sumava a així a les campanyes per la estandardització dels caràcters ASCII en front del sistema ISO. Tot hi que funcionalment el PDP-11 era tant sols una actualització del PDP-8, a nivell tecnològic, el seus circuits integrats el feien molt superior. De fet, les seves últimes versió ocupaven poc més de vint centímetres cúbics. El PDP-11, a més, era compatible amb la majoria dels sistemes operatius del moment, com UNIX o el RSX desenvolupat per la pròpia Digital.

El 1976, DEC veia que empreses com Data General (creada per un ex treballador de Digital) començaven a fer-li ombra en el mercat dels miniordinadors. Per això, aquell mateix any, l'empresa es volcà completament en la fabricació d'una nova generació d'ordinadors de 32 bits. L'empresa és va referir a aquests amb la paraula "supermini". Fruit d'aquesta decisió va néixer el VAX 11/780 el 1978. Amb supermini-ordinador Digital és va proclamar com el principal fabricant de miniordinadors. La principal innovació del VAX era que incorporava memòria virtual. A més, va incorporat molts dels modes d'adreçament que es consideren estàndards avui en dia. VAX incorporava un llenguatge ensamblador propi que s'usa actualment en algunes facultats per ensenyar els principis del llenguatge màquina.

Durant la dècada dels 80, Digital era la segona empresa més gran del sector amb més de 100.000 empleats. Embriagats per la comoditat de la seva posició, Digital va començar a expandir-se en el món del software. Durant aquesta època varen desenvolupar una tecnologia de xarxa pròpia anomenada DECnet que amalgamava cues d'impressió, transaccions a bases de dades i compartició d'informació. Per desgràcia, tot hi que la tecnologia DECnet realment era força eficaç, no es va pensar per formar un estàndard, sinó que era el sistema adaptat a les arquitectures DEC. Això va fer que els possibles clients preferissin usar altres tecnologies més genèriques i no compressin el producte de Digital.

També en aquesta època, DEC va invertir grans sumes de diners en el desenvolupament de la nova arquitectura RISC i a adaptar-la al seu sistema VAX. Tot hi l'encert tècnic, la falta de pressupost va fer que les noves generacions portessin processadors de tipus Intel en el seu interior. Aquestes últimes grans inversions, juntament amb la mala direcció de Ken Olsen (que mai va fer ni una campanya publicitària) van fer que Digital tingués pèrdues durant aquells anys per primer cop. A començaments del noranta, Digital va ficar-se en un nou gran projecte: un disc de memòria de gran capacitat que aplicava les tecnologies més punteres anomenat RA-90. Aquest suposava la segona investigació més cara de la companyia i estava destinat a tornar a l'empresa la seva posició dominant dins del món de la informàtica i el hardware. Per desgràcia aquest projecte faraònic va retardar-se, fent possible que la competència realitzes disc de igual capacitat a un preu més baix. D'aquesta manera, DEC tornava a fallar en la seva gestió amb resultat econòmics nefastos.

Per tal de sortir de la crisis, Digital va començar la creació d'un microprocessador de 64 bits amb arquitectura RISC. La idea d'aquest processador era la d'oferir compatibilitat amb el de VAX (que era CISC) en les estacions de treball. D'aquest projecte en va sortit el processador Alpha. A més, la comercialització de Alpha anava acompanyada de l'edició de OpenVMS (després anomenada Tru64) que era un sistema operatiu de tipus UNIX especialment dissenyat per aquest tipus de processador. Tot hi ser un processador d'us genèric que tant podia fer córrer la tecnologia WindowsNT com UNIX, mai va aconseguir fer ombra als processadors Intel que comptaven amb una campanya publicitària molt forta (recordem que Olsen s'oposava a realitzar campanyes publicitàries).

Finalment, Olsen va deixar la companyia deixant a la direcció a Robert Palmer. Per desgràcia, Palmer es va trobar amb una companyia que ja feia molt de temps que arrastrava pèrdues. És va vendre el sistema DEC de bases de dades a Oracle i va tenir un litigi amb Intel per l'arquitectura del seu processador Pentium. Finalment la companyia va ser comprada per Intel el 1997. Poc temps després, el Gener de 1998, aquest se la va vendre a Compaq, la qual es va fusionar el 2002 amb Hewlett-Packard. DEC va acabar sent renombrada a "HP Globalsoft" el mateix any 2002 i es va eliminar el logo de Digital de la escena informàtica.

Impacte de Digital:

Digital va ser una empresa molt influent fins a la seva desaparició el 2002. És gràcies a empreses com aquestes que la informàtica és com és actualment. A continuació posem un llista de les seves principals aportacions i influències:

• Va ser pionera fent acostant el llenguatge C i el sistema operatiu Unix als miniordinadors. Concretament en la seva sèrie PDP.

• El llenguatge màquina dels últims models VAX s’usa encara en moltes universitat per ensenyar les bases de la programació “asembler” per la seva simplicitat i la seva arquitectura RISC.

• Digital va ser un dels grans impulsors del paquest de caràcters ASCII, que finalment va estandaritzar-se per sobre d’altres com Unicode o ISO.

• El 1978 Digital va enviar el primer correu no desitjar per ArpaNet. Va començar així el fenomen conegut com SPAM.

• Els seus sistemes de command-line (sistemes CLI, el contrari de les interfícies gràfiques actuals anomenades GUI) van marcar fins el punt que sistemes operatiu com MS-DOS i Linux encara avui usen el seu esquema.

• DECnet (el protocol de xarxa fet per l’empresa) va ser el primer en incloure un sistema de perr-to-perr (P2P) en el qual es basen programes com Kazaa, Emule o BitTorrent.

• El 1983 Digital és va convertir en la primera empresa que afegia a un software comercial un virus. Aquest era un subrutina incrustada en el seu processador de textos DECmate II que, l’1 d’abril del mateix any, mirava si el programa s’havia instal•lat d’una copia il•legal i borrava TOTS els arxius del disc on estigués si així s’havia fet.

• L’estàndard dels sistemes de terminals actual es basa en el del VB-100 de Digital.

• Digital va ser de les primeres empreses en fer software col•laboratiu (groupware), concretament amb el seu DECnotes.

• Va ser una de les primeres empreses en tenir un domini .com (Digital.com).

• El buscador d’internet Altavista, un dels primers i més important de la xarxa, va ser creat per Digital.

Anar a HP Anar a COMPAQ

Bibliografia

Sobre la Història de Digital:

http://www.digres.com/aftn/compdocsp.pdf

http://www.fact-index.com/d/di/digital_equipment_corporation.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Digital_Equipment_Corporation

Altres curiositats on ha aparegut Digital:

http://www.telecable.es/personales/carlosmg1/spam_historia.htm

http://www.telepolis.com/cgi-bin/web/DISTRITODOCVIEW?url=/1436/doc/tecnologia/articulos/lhdv.htm

COMPAQ

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Preàmbul

Compaq va nèixer un 16 de febrer de 1982 de la mà de Rod Canion, Jim Harris i Bill Murto, que varen crear el seu primer ordinador personal Compaq amb l'ajut del dissenyador gràfic Ted PapaJohn a una pastisseria de Houston, a l'estat de Texas als Estats Units. Canion, Harris i Murto eren 3 empleats importants de Texas Instruments i cadascú va possar 1000$ per a crear la seva propia companyia Compaq. El seu primer producte va ser el "Compaq Portable PC". La importància d'aquest és que va ser el primer clone 100% compatible amb el software desenvolupat per IBM. Molta gent encara es pregunta perquè van haver de fer un clone d'IBM i expliquen que el motiu és tant senzill com que IBM era extremadament popular i perquè IBM estava buscant molt seriosament el seu propi sistema operatiu.

Història Compaq

Amb aquest primer clone d'IBM PC només el primer any (1983) van vendre 53000 unitats i va obtenir uns ingressos de 111 milions de dolards, batent un record important amb Estats Units. Dotze anys (1995) més tart de la seva fundació ja era el principal suministrador de computadores personals al món i la cinquena empresa que feia negoci amb els seus equips personals.

Tot anava de meravella fins a l'any 2000 que l'empresa Dell, que li havia anat menjant terreny poc a poc, va aconseguir treura-li la supremàcia al mercat americà per primera vegada.

Aquest avanç de Dell, unit a una certa desacceleració de l'empresa i a un disgust de la junta d'accionista, acabà tallant el cap a Eckhard Pfeiffer a l'any 1999, que va entrar a Compaq a l'any 1993 i es vava convertir en el seu CEO a l'any 1991 i al seu director financer (CFO) Earl Mason.

Michael D. Capellas va substituirlo a l'any 1999. Anteriorment era el COO (Chief Operating Officer).

Compaq, com a bon gegant, ha protagonitzat moltes compres i poseix moltes divisions i subsidiaries, però hi ha una que és molt important: l'adquisició de DEC.

Compaq es va fer al 1997 amb DEC, el fabrecant d'equips pare d'Altavista, en una operació molt discutida en el seu moment, que a la llarga ha estat molt satisfactoria. Però la compra de DEC va portar a l'any 1998 el portal Altavista per 3,5 milions.

Poc temps després, Compaq va vendre el 83% del portal a CMGI per 2300 milions de dolars, convertint-se en un dels principals accionistes de la incubadora de Masachussetts amb un 18%. Van fer molt bé en vendra aquesta important part ja que Altavista ha estat un fracàs ja que CMGI s'ha vist obligat a retrasar en moltes ocassions la sortida a borda del portal i a portar a terme importants retalls de plantilla.

Compaq es va estrenar a borsa en els mercats el 9 de decembre de 1983 ofertant 6 milions d'accions a 11 dolars per acció. A l'any 2001 contava amb 15,38 millions d'accions que cotitzen a uns 23,5 dolars, el que supossa una capitalització bursàtil de quasi 40000 milions de dolars.

Compaq fins a l'any 2001 abans de la seva fusió amb HP contava amb 85100 treballadors repartits per tot el mon.

Links Interessants

http://www.islandnet.com/~kpolsson/comphist/ http://www.baquia.com/com/20010130/art00022.html/ http://oldcomputers.net/compaqi.html/ http://www.compaq.com/ Fusió HP-Compaq http://www.baquia.com/com/20020509/art00011b.html

HP:Història de Hewlett-Packard

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

En un univers fugaç ple d’empreses que es consideren veteranes per tenir 20 anys de vida, també existeixen sans i vigorosos exemples de companyies curtides que han sobreviscut varies crisis, alguna que altra guerra mundial i nombroses transformacions tecnològiques. IBM és una d’elles, probablement la més longeva, Hewlett-Packard és una altra.

HP:Fent història

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Hewlett-Packard és una de les companyies més ancianes en això d’acumular milions amb la tecnologia i el hardware; va ser fiada l’any 1939. I per a aquells que creguin que la moda de començar una exitosa empresa en un garatge és una cosa típica dels anys 70 tenim una sorpresa: HP també va néixer en un garatge amb un capital inicial de 538 dòlars. Aquest garatge va ser nomenat lloc d’interès històric per l’Estat de Califòrnia l’any 1989, en el 50 aniversari de la companyia.

HP va néixer quan es van conèixer William R. Hewlett i David Packard a la Universitat de Stanford durant els anys 30. L’any 39 va néixer Hp, inicialment pensada com a com una companyia que fabricava instruments de test i mesura. El primer producte de l’empresa va ser un disseny estudiantil de Hewlett, un oscil•lador d’àudio de precisió, el HP200A, dissenyat per a provar els equips de so, i revolucionari en molts conceptes: mida, preu i prestacions. La seva principal innovació va ser l’ús d’una bombeta com a resistència de temperatura estabilitzada en una porció crítica del circuit. Això els va permetre vendre el HP200A per 54.40 dòlars mentre que els seus competidors estaven venent models menys estables d’oscil•ladors a un preu de 200 dòlars. Un dels seus primers clients va ser Walt Disney Productions, la qual va comprar vuit oscil•ladors HP200B (cada un per 71.50 dòlars) per usar-los a la pel•lícula Fantasia.

Durant els anys 40 HP es va dedicar a créixer ajudat en gran part per la segona guerra mundial. Gràcies al conflicte, va vendre sense parar equips de ràdio, sònar, radar i dispositius nàutics i d’aviació a l’exèrcit.

També es va dedicar a reinventar la manera d’allotjar i tractar als seus empleats amb noves iniciatives, com obrir els cubículs i eliminar les portes dels despatxos (open door polici), o intentar dedicar al menys alguns minuts de temps a tots els aspectes del treball i a tot el món (Management by Walking Around o MBWA). Aquest interès d’HP per a fomentar la creativitat i desenvolupar nous sistemes flexibles de treball continua avui en dia, i és una de les principals marques de la casa.

Als anys següents, HP continua desenvolupant nous productes, creixent (al 1958 ja són 1.500 treballadors), i estenent-se pel món (al 1959 comença a tenir presència a Alemanya i Suïssa). Però fins al 1968 no es produeix una transformació substancial. HP és, segons la revista Wired, el productor del primer ordinador personal, l’any 1968. HP el va anomenar calculadora de sobretaula degut a què, tal i com va dir Bill Hewlett, “Si l’haguéssim anomenat ordinador, hauria estat rebutjat pels nostres compradors, ja que aquest no s’assemblava a un IBM. Així doncs vam decidir anomenar-lo calculadora, i tot el problema desapareixia”.

Aquest any, HP presenta la seva primera calculadora científica de sobretaula, la HP9100, avui una apreciada peça per als col•leccionistes tecnològics. L’èxit d’aquest calculadora programable, que guardava els programes en una targeta magnètica, reinventa totalment la companyia. Al 1972 HP, comercialitza la primera calculadora científica portàtil del món, la HP 35. Una altra peça de col•leccionisme. Les calculadores comencen a ser de butxaca gràcies a HP. La primera programable de butxaca apareix l’any 1974 (HP-65), i la primera programable, alfanumèrica i ampliable l’any 1979 (la hp-41C). Les seves calculadores, tal i com ja passava amb els seus oscil•loscopis, analitzadors lògics i altres instruments de mesura, adquireixen fama de resistents i fiables. Gràcies a tot això, HP adquireix reconeixement a escala mundial.

Hp és reconeguda com al fundador simbòlic de Silicon Valley, encara que aquesta no es va dedicar a estudiar activament els estris semiconductors fins als cap d’uns anys després de què els “Traitorous Eight” haguessin abandonat William Shockley per a crear Fairchild Semiconductor l’any 1957. La divisió HP Associates de Hewlett-Packard, es va establir els anys seixanta, i va desenvolupar els estris semiconductors per ús intern primàriament. Els instruments i les calculadores eren alguns dels productes que usaven aquests semiconductors.

Al 1984 HP s’introdueix per primera vegada en un de els seus negocis més rentables, el de les impressores. La sèrie de impressores HP LàserJet és el seu producte més profitós, amb més de 35 milions d’unitats vengudes a mitjans de 1999. L’aposta de la companyia pels ordinadors personals comença als anys 90. Al 1994 col•labora amb Intel per a desenvolupar un avenç històric: els microprocessadors de 64 bits.

Als noranta, HP va expandir la seva línia de productes informàtics (que inicialment havia estat enfocada a les universitats, centres de recerca i clients empresarials), per tal d’arribar als consumidors. Seguint aquesta estratègia, l’any 2002 van comprar la Compaq Computer Corporation, un jugador d’alt nivell en els mercats del PC clonat (tant de sobretaula com portàtils), ja des de la seva fundació l’any 1982 (i al mateix temps CCC ja havia comprat DEC l’any 1998). Aquesta adquisició va convertir HP en la companyia més gran del món en fabricació d’ordinadors.

Molts dels usuaris que han estat usant durant molt de temps calculadores es van trobar sorpresos i decepcionats quan Hp va anunciar el Març del 2002 que la companyia ja no fabricaria més calculadores (ni científiques ni financeres) – una línia de productes i, de fet un mercat, que HP havia començat 30 anys abans. La decisió semblava difícil d’entendre degut a l’èxit que havia tingut el seu últim model (la HP-48). Tot i això, la tardor del 2003, HP va tornar al mercat de les calculadores amb diversos nous models (entre ells la HP-49g+), per tal de competir amb les ofertes similars d’altres competidors com Texas Instruments.

HP: Hp en l'actualitat

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Hewlett-Packard és una de les indústries líders en donar suport al Codi Obert i Linux. Molts dels treballadors d’HP hi contribueixen activament – alguns hi tenen feines oficials de responsabilitat I altres participen en la comunitat de Codi Obert com a voluntaris no retribuïts.

Altres productes/tecnologies d’HP inclouen:

• L’HP-UX operating system (una implementació d’UNIX )
• L’arquitectura de processador PA-RISC
• L’arquitectura de processador IA64 (juntament amb Intel)
• La línia de servidors i terminals HP 9000
• El UDC (Utility Data Center)
• La família de software de control OpenView

Recentment es va anunciar que HP fabricaria la pròxima generació d’iPods d’Apple.

L’any 2003, HP tenia 140,000 empleats a tot el món. Des de Juliol de 1999, el president i CEO és Carly Fiorina, la primera dona en ser CEO d’una empresa inclosa en el Dow Jones Industrial Average.

Actualment, és una dona, Carleton 'Carly' S. Fiorina, la màxima responsable d’aquesta companyia. Fiorina, que ocupa el càrrec de CEO (Chief Executive Officer) des de juliol de 1999, va entrar a treballar fa 20 anys com a executiva de comptes a AT&T. Després de diversos anys escalant llocs, aquest gegant va passar a formar part de Lucent quan AT&T va decidir independitzar aquesta companyia. Ella va ser la que va planejar l’exitosa sortida a borsa de Lucent l’any 1996, i va ser el seu CEO durant els dos últims anys.

Fiorina, un dels principals pesos pesats del sector i la dóna més poderosa en la indústria americana (segons la revista Fortune), està doctorada en història medieval i filosofia per la Universitat de Stanford i compta amb diferents màsters en direcció d’empreses.

Carly Fiorina, de 46 anys, té sota el seu comandament més de 86.000 empleats en 120 països arreu del món. 750 treballen per als laboratoris d’investigació d’HP, els segons més importants del món en el seu sector, en 6 països diferents.

HP:Biografies

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

William R. Hewlett

(1913-2001)

Co-fundador

Hewlett-Packard Company

Juntament amb David Packard, William R. (Bill) Hewlett va ser co-fundador de Hewlett-Packard Company. Hewlett va dimitir com a president el 1977 i es va retirar com a cap executiu el 1978 d’acord amb els seus plans (anunciats prèviament) per al funcionament de les successions a HP. A partir d’aquell moment va treballar com a portaveu del comitè executiu d’HP fins el 1983, quan es va convertir en vice-president del consell directiu d’HP. El 1987, va ser nomenat director emèrit i va ocupar aquest lloc fins la seva mort, el 12 de gener del 2001.

Hewlett va néixer el 20 de maig de 1913, a Ann Arbor, Michigan. Va estudiar a la Universitat d’Stanford a Stanford, Califòrnia, i es va llicenciar en art l’any 1934. També va cursar un màster en enginyeria electrònica del Massachusetts Institut de Technology l’any 1936. A més a més, es va llicenciar com a enginyer per la Universitat d’Stanford l’any 1939.

Hewlett va conèixer Packard durant els seus dies d’estudiant a Stanford. Els dos companys de classe es van fer amics i van formar una companyia conjunta l’any 1939 anomenada Hewlett-Packard Company. El primer producte d’HP va ser un oscil•lador d’àudio resistiu-capacitiu basat en un disseny desenvolupat per Hewlett quan estava a la universitat. La primera planta de la companyia va ser un petit garatge a Palo Alto, i el capital inicial va ser de 538 dòlars.

Hewlett es va involucrar activament en la direcció de la companyia fins al 1987, amb la excepció dels anys en que va servir com a oficial de l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial. Va ser Oficial en Cap de Senyals de l’Exèrcit i després va liderar la secció d’electrònica de la Divisió de Nou Desenvolupament de la Secció Especial del Departament de Guerra. Com a última acció de servei, va estar destinat a un equip especial de USA que es va dedicar a inspeccionar la indústria japonesa just al final de la guerra.

El 1947, poc després del seu retorn a Palo Alto, Hewlett va ser nomenat vice-president d’HP. Va ser elegit vice-president executiu el 1957, president el 1964, i també va ser nomenat cap executiu el 1969.

Al llarg dels anys, Hewlett va contribuir a l’avenç de diverses organitzacions en la indústria de l’electrònica. Des de 1950 fins 1957 va formar part del consell directiu de l’Institut de Radio Enginyers – actualment anomenat Institut d’Enginyers Elèctrics i Electrònics (IEEE) – i va servir com a president d’aquest institut l’any 1954. També va tenir un paper important en el desenvolupament de la Western Electronic Manufacturers Association, actualment anomenada American Electronics Association. L’any 1983, el aleshores President Ronald Reagan li va atorgar la Medalla Nacional de la Ciència, el reconeixement científic de més prestigi de la nació.

Hewlett tenia un interès especial en l’educació i la medicina. Va ser un benefactor del Mills College a Oakland, Califòrnia, des de 1958 a 1968 i de la Universitat d’Stanford des de 1963 a 1974, i també va ser membre de la plantilla regional de San Francisco de la Comissió de consellers de la Casa Blanca des de 1969 a 1970.

Va treballar com a president del consell del Centre Hospitalari de Palo Alto-Stanford (actualment anomenat Centre Mèdic d’Stanford) des del 1956 al 1958 i com a director des del 1958 al 1962. També va ser director del Kaiser Foundation Hospital i Health Plan des del 1972 al 1978, i del Consell d’Abús de Droga a Washington, D.C., des del 1972 al 1974.

Hewlett va ser un benefactor honorari de l’acadèmia de les Ciències de Califòrnia, un membre de l’Acadèmia Nacional d’Enginyers i de l’Acadèmia Nacional de les Ciències i soci de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències. Va ser també benefactor emèrit de la Carnegie Institution de Washington.

Des del 1966 fins al 1994, va treballar com president de la Fundació William i Flora Hewlett, que va establir amb la seva dona Flora. Fins la seva mort, va treballar com president emèrit de la Fundació. La Fundació ha participat econòmicament en millores socials i educatives a tot l’estat de Califòrnia. Des del 1998 fins al 2001, Hewlett va ser director emèrit del Monterey Bay Aquarium Research Institut, després d’haver treballat com a director de l’Institut durant 12 anys.

Hewlett va posseir diversos graus honorari de Col•legis i Universitats Americanes: doctor honorari en llei per la Universitat de Califòrnia a Berkeley, Universitat de Yale, Col•legi de Mills, Universitat de Marquette i Universitat de Brown; doctor honorari en ciència per l’Institut Politècnic de Nova York i pel Col•legi de Kenyon; doctor honorari en enginyeria per la Universitat de Notre Dame, Col•legi de Dartmouth i la Universitat de l’Estat de Utah; i doctor honorari en lletres humune per la Universitat de Johns Hopkins. També va posseir diversos títols d’Universitats internacionals.

David Packard

(1912-1996)

Co-fundador

Hewlett-Packard Company

Juntament amb Bill Hewlett, David Packard va ser co-fundador de la Companyia Hewlett-Packard. Al setembre de 1993, es va retirar com a president del consell i va ser anomenat president emèrit. Va treballar en aquesta posició fins a la seva mort el 26 de març de 1996. Els quarters generals de la companyia es troben a Palo Alto, Califòrnia

Packard va néixer el 7 de setembre de 1912, a Pueblo, Colorado. Va estudiar a la Universitat d’Stanford a Stanford, Califòrnia, i es va llicenciar en arts el 1934 i com a enginyer elèctric el 1939.

Des de 1936 al 1938, Packard va ser un enginyer de la General Electric Co. a Schenectady, NovaYork. El 1938, va tornar a Palo Alto i durant el següent any, va fundar amb el seu amic Bill Hewlett la companyia HP.

El primer producte d’HP va ser un oscil•lador d’àudio basat en un disseny de Hewlett. El 1947, va esdevenir president, posició que va ocupar fins el 1964, quan va ser elegit president del consell i cap executiu.

Packard va abandonar la companyia el 1969 per treballar a la Secretària de Defensa dels EUA en la primera administració de Nixon. Va ocupar aquesta posició durant tres anys, i va plegar l’any 1971. Quan va tornar a Califòrnia, va ser re-elegit president del consell d’HP.

Al llarg dels anys, Packard es va involucrar en diverses organitzacions tant professionals, com educacionals, cíviques o empresarials. Va ser membre de l’Institut d’Enginyers Elèctrics i Electrònics, membre de l’Acadèmia Nacional d’Enginyeria i membre de la Societat Instrumental d’Amèrica. També va ser co-fundador i president de l’Associació Americana d’Electrònica.

Fins la seva mort, Packard va ser president de la Fundació David i Lucile Packard des dels seus inicis l’any 1964. Aquesta organització dóna suport a les universitats, institucions nacionals, grups comunitaris, agències juvenils, centres de planificació familiar i hospitals que depenen de capital privat i voluntariat.

Packard també va tenir un rol important en l’establiment del Monterey Bay Aquarium, ja que va ser un projecte filantròpic de 55 milions de dòlars de la família Packard. Va ser president de la Fundació Monterey Bay Aquarium, i president de l’Institut de Recerca Monterey Bay Aquarium.

Packard va ser benefactor de la Fundació Herbert Hoover, l’American Enterprise Institut i la Institució Hoover. Va ser vice-president del California Nature Conservancy el 1983, i des de 1983 al 1989, va treballar com a director de la fundació Wolf Trap, Vienna, Vancouver.

El 1985, Packard va ser requerit pel President Reagan per dirigir la Comissió de la Cinta Blava en l’administració de Defensa (the Blue Ribbon Commission on Defense Management). També va ser membre de la Comissió Trilateral des de 1973 fins 1981. Des de 1975 fins 1982, va ser membre del comitè de l’US-USSR Trade & Economic Council de ciència i tecnologia, i va presidir el U.S.-Japan Advisory Commission des de 1983 fins el 1985. També va ser membre del President's Council of Advisors tant de ciència com de tecnologia des de 1990 fins 1992.

Packard posseïa títols honoraris de doctor en ciència per el Colorado College; doctor en llei per la Universitat de Califòrnia, la Universitat Catholic, i la Universitat Pepperdine; doctor en letres pel Southern Colorado State College; i doctor en enginyeria per la Universitat de Notre Dame.

Les famílies Hewlett i Packard actualment posseeixen un 16% de Hewlett-Packard.

Carly Fiorina

President i Oficial en Cap Executiu

Companyia Hewlett-Packard

A través d’una extraordinària carrera en els negocis, Carly Fiorina ha corregut riscs, superat les dificultats i desafiat les veus contaries. Com el president i l’oficial en cap executiu proveïdor de solucions tecnològiques globals d’HP, ha posat totes les seves habilitats en joc per tal d’escriure un nou capítol en la història de la companyia.

Des de que es va unir a HP el juliol de 1999, Fiorina ha fet retornar la companyia a les seves arrels d’innovació e invenció. Fiorina va aconseguir sortir-se’n exitosament de la controvertida fusió d’HP amb la Compaq Computer Corp., actualment reconeguda com la més exitosa i beneficiosa fusió de la història.

El camí de Fiorina fins a esdevenir CEO d’HP ha estat certament curiós, ja que no només posseeix un màster en administració de negocis (per la Robert H. Smith School of Business per la Universitat de Maryland a College Park) i un màster de ciència (per la Sloan School de l’MIT), sinó que a més posseeix un doctorat en història medieval i filosofia per la Universitat de Stanperd.

Abans d’unir-se a HP però, Fiorina va passar 20 anys a la AT&T i a Lucent Technologies, on va ocupar diverses posicions de direcció i lideratge. A més, va dirigir la separació de Lucent d’AT&T.

Fiorina va ser nomenada membre homaorai de l’Escola de Negocias de Londres el juliol de 2001. Se li van atorgar els galardons 2002 Appeal of Concience i el 2003 Concern Worldwide “Seeds of Hope” pels seus esforços arreu del món per fer la ciutadania global una prioritat pels negocis. Ha estat a més galardonada per diverses institucions més, a part d’haver format part en diverses comissions del seu govern.

Fiorina també va treballar prèviament a Cisco Systems, Kellogg Company i Merck & Company.

HP:Cronologia

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Els anys 30

Després de graduar-se com a enginyers elèctrics, Bill Hewlett i Dave Packard vana anar-se’n de viatge dues setmanes a les muntanyes de Colorado per estar-s’hi de càmping i pescar. Allí es van fer molt amics. Bill va continuar estudiant al MIT i a Stanford, mentre que Dave va ser contractat per la General Electrics. Amb el suport del mentor i professor de Stanford Fred Termun, en Bill i en dave van decidir començar un negoci junts.

1938

Dave i la seva dona Lucile es van mudar a un pis al primer pis d’una casa que es troba al 367 d’Addison Avenue, Palo Alto, Califòrnia. En Bill va llogar la caseta de camp darrera d’on vivia, i al seu garatge va ser on ell i en Dave van iniciar un treball a temps parcial amb un capital inicial de 538 dòlars.

El primer producte d’HP, l’oscil•lador d’àudio 200A es basava en un model dut a terme per Bill durant els seus anys universitaris. Aquest, el qual es venia a un preu inferior al de la competència i en canvi, tenia un funcionament millor, va ser un gran èxit. Es diu que Dave va dir un dia sobre el nom del producte que el van anomenar així ja que d’aquesta manera “donava la impressió de què havien estat en el negoci durant un temps”.La companyia Walt Disney va encarregar vuit oscil•ladors del model 200B. Els enginyers de la casa Disney els van usar per alguns dels efectes que apareixien a la pel•lícula Fantasia de l’any 1940.

1939

En Bill i en Dave formalitzen la seva associació el 1 de gener de 1939. Decideixen el nom de la companyia tirant una moneda a l’aire.

Capital: 5369 dòlars. Empleats: 2

Els anys 40

Els productes de la companyia tenen gran acceptació entre els enginyers i els científics. El començament de la Segona Guerra Mundial fa que el govern americà incrementi la demanda d’instruments electrònics d’una manera espectacular. HP construeix el seu primer edifici i treu al mercat diversos nous productes.

A mesura que HP creix, Bill i Dave creen un estil de direcció que esdevindrà la base de la famosa cultura de corporació oberta d’HP, i que influenciarà el funcionament de moltes futures empreses. En Dave practicava un sistema de direcció (sovint anomenat “direcció donant un tomb” (management by walking around)) que es veu marcat per l’involucrament personal, habilitat per escoltar i el reconeixement de què “tothom en una organització vol fer una bona feina”. Com a directors, Bill i Dave van fer funcionar l’empresa a través del principi més tard anomenat direcció a través d’un objectiu (comunicar tots els objectius de manera clara i donar als empleats la flexibilitat de treballar per aquests objectius de la manera que ells creguin més eficients dins de les seves àrees de responsabilitat).

HP també va establir una política de portes obertes, és a dir, departaments oberts i les oficines dels executius sense portes. Això creava una atmosfera de confiança, i encoratjava als empleats a discutir els problemes amb els directius sense por a represàlies o conseqüències adverses.

En Bill i en Dave van prendre altres decisions de direcció importants com: proporcionar una assegurança mèdica, utilitzar els noms propis per dirigir-se als empleats (incloent-se ells mateixos), i organitzar festes d’empleats i picnics regulars.

1940

HP es traslladà del garatge darrere de la casa d’en Dave a un edifici llogat a Page Mill Road i El Camino Real a Palo Alto.

Poc després de complir el seu primer aniversari en el negoci, Bill i Dave van estar d’acord en què els empleats formarien part del futur èxit d’HP. La companyia va pagar el seu primer extra (l’extra de Nadal) aquell mateix any, i va ser un extra de 5 dòlars. Aquell mateix any, HP va adoptar un extra per producció. Aquests programes més tard es convertirien en el pla de guany compartit de l’empresa (el 1960).

Al juny, la companyia realitza la seva primera donació: dóna 5 dòlars a caritat.

Capital: 34,396 dòlars. Empleats: 3.

1941

Bill serveix com a oficial de l’exèrcit americà durant la Segona Guerra Mundial fins a 1947. En Dave dirigeix la companyia mentre en Bill no hi és.

Capital:106,459 dòlars. Empleats: 6.

1942

Comença la construcció del primer edifici propi d’HP: una oficina, laboratori i fàbrica de 1000 peus², al número 395 de Page Mill Road, Palo Alto (Edifici Redwood). L’edifici tenia una sola planta totalment oberta, per què els empleats puguessin compartir idees. Sempre pràctics, Bill i dave van construir l’edifici de tal manera que pogués ser reconvertit en una botiga de comestibles si l’empresa s’enfonsava.

Després que un dels empleats agafés tuberculosi, Bill i Dave van ajudar econòmicament a la seva família. Més encara, van establir un pla d’assegurances mèdiques per tots els empleats (una cosa gairebé desconeguda en aquells temps.

Capital: $522,803. Empleats: 8.

1943

Hp va entrar en el camp de les microones amb generadors de senyals (per als Laboratoris de Recerca Naval) i un interferidor de radars. Al final de la guerra, HP va prendre la decisió crítica de continuar en el camp de les microones. Aquesta àrea ràpidament va esdevenir una important i creixent part dels negocis d’HP, el qual construïa diversos generadors de senyals.

Capital: 953,294 dòlars. Empleats: 45.

1947

Dave és anomenat president, Bill vice-president.

El catàleg d’HP consta de 39 productes, i en Dave diu al New York trade show, "el futur d’HP sembla molt prometedor."

Capital: 851,287 dòlars. Empleats: 111.

1948

HP adopta un pla de pensions per a tots els treballadors amb un mínim de cinc anys de servei.

Dave s’uneix a la junta d’escoles de Palo Alto (hi estarà durant 9 anys, 1948-1956). Una altra vegada amb una actitud que sembla més avançada que els seus temps, Bill i dave creuen que HP té la responsabilitat de donar exemple com a corporació.

Capital: 2.2 milions de dòlars. Empleats: 128.

1949

Capital: 2.2 milions de dòlars. Empleats: 166.

Els anys 50

Durant els anys 50, Hewlett-Packard creix i madura. El fet de com ha de créixer la companyia es debat gairebé tant com quan ha de créixer. És en aquest moment que mostra al món la seva filosofia de direcció, la qual forma el nucli d’HP.

La companyia es fa pública l’any 1957. Mantenint el respecte de Bill i Dave pels seus empleats, HP pren el pas inusual d’atorgar stock grunts als seus empleats.

La companyia comença a construir al lloc on més tard es trobaran els quarters generals de la companyia a Palo Alto, Califòrnia. HP també s’embarca en el camí cap a la globalització, establint fàbriques i operacions de màrqueting a Europa.

1951

HP inventa comptador de freqüència d’alta velocitat (HP 524A), el qual redueix de gran manera el temps requerit (de 10 minuts es passa a 1 o 2 segons) per a mesurar freqüències. Les estacions de ràdio usen el HP 524A per ajustar les freqüències acuradament per tal de complir la normativa de la FCC sobre estabilitat de freqüència. Amb el pas dels anys, aquest camp aportarà immensos beneficis a HP.

Capital: 5.5 milions de dòlars. Empleats: 215.

1956

HP produeix els seus primers oscil•loscopis: els models 130A/150A. Els oscil•loscopis, els quals mostren les variacions de quantitat elèctrica fluctuant a més de mostrar les formes de les ones en una pantalla, formaran una part significativa dels instruments de prova i mesura d’HP.

Capital: 20.3 milions de dòlars. Empleats: 901.

1957

HP surt a borsa. La seva oferta pública es produeix el 6 de Novembre, i cada acció costa 16 dòlars. Tots els empleats de totes les categories amb el menys sis mesos d’antiguitat reben automàticament un stock grunt, i es converteixen en elegibles per a un programa de stock options.

En la primera reunió de directius d’Hp s’escriuen els objectius corporatius d’aquesta. Continuant amb la pràctica de la companyia de la direcció a través d’un objectiu, el propòsit d’aquests objectius es que serveixen com a una guia per el funcionament del dia a dia en una companyia de ràpid creixement. “Pensem que si som capaços d’aconseguir que tothom estigui d’acord amb els nostres objectius i entenguin el que volem fer, aconseguirem que tots ens moguem en la mateixa direcció”, va dir en Dave posteriorment a la reunió. Els objectius cobrien set punts: benefici, compradors, camps d’interès, creixement, la nostra gent, direcció i ciutadania. Aquestes filosofies de direcció, totalment oposades a la direcció de dalt-a-baix de moltes companyies, són la base de l’estil de direcció d’HP, i es coneixen com a “El mètode HP” (the HP way).

HP comença a fabricar en el seu primer edifici al Parc Industrial de Stanford, a Palo Alto. El traslladat al 1501 de Page Mill Road es va completar al 1960, quan aquests es van convertir en els quarters generals d’HP. Situat en el cim d’un turó de 50 acres, la nova localització donava suport a la filosofia de la companyia que deia que la gent requereix entorn atractius i agradables per a tenir la màxima satisfacció laboral i rendir el màxim. Els edificis estan situats de tal manera que proporcionen una magnífica vista de la part baixa de la Bahia de San Francisco, i per tal de rebre el màxim de llum solar. El lloc inclou un hipòdrom, pistes de voleibol i bàdminton, i una gran cafeteria per a us de tots els empleats.

Capital: 28 milions de dòlars. Empleats 1,778.

1958

HP duu a terme la seva primera adquisició: la F.L. Moseley Company de Pasadena, Califòrnia, productora de gravadores d’alta qualitat. Aquest fet marca l’entrada d’HP en el món dels plòters, un precursor del negoci d’HP amb les impressores.

La companyia estableix una estructura de divisions per tal de què la mida creixent no resulti en una pèrdua de lleugeresa. Cada grup de productes esdevé una organització per si mateixa responsable del desenvolupament, manufacturació i màrqueting dels seus productes. Qualsevol grup que creixia fins als 1500 empleats era dividit en grups més petits responsables directes de les seves pèrdues i beneficis. Aquesta descentralització permet a la companyia reaccionar a les condicions canviants, moure’s ràpid i allunyar-se d’una estructura fortament burocràtica.

Bill veu noves possibilitats per a les companyies americanes basant-se en dos fets: el tractat de Roma del 1957 i el mercat comunitari d’Europa. Viatja a Europa per a investigar la viabilitat de dur-hi a terme operacions per HP.

Capital: 30.5 milions de dòlars. Empleats: 1,778.

1959

HP esdevé una companyia global, Com a resultat del viatge de recerca de Bill, la companyia estableix una organització de màrqueting a Geneva, Suïssa, en una planta de fabricació a Boeblingen, Alemania occidental. Des d’aquesta base, HP estén les seves operacions a la resta d’Europa.

Capital: 48 milions de dòlars. Empleats: 2,378.

Els anys 60

HP continua creixent en el mercat dels instruments de prova i mesura, i salta a camps relacionats com l’electrònica mèdica i els instruments analítics. També desenvolupa la seva primera computadora (l’HP 2116A), entrant en aquest negoci el 1966.

La companyia continua expandint-se mar enllà, formant companyies subsidiàries. A principis de la dècada, s’expandeix cap a Àsia, amb una unió amb una companyia Japonesa. Als EUA, HP obre la seva primera fàbrica fora de Palo Alto.

HP comença, progressivament, a reconèixer-se com una companyia ben dirigida (i a més, un bon lloc per a treballar).

1960

HP estableix la seva primera planta de fabricació fora de Palo alto, a Loveland, Colorado.

Capital: 60.7 milions de dòlars. Empleats: 3,021.

1961

HP apareix a la borsa de Nova York per primera vegada el 17 de Març de 1961. Apareix amb el símbo l HWP.

HP s’expandeix cap al camp de la medicina amb l’adquisició de la Sunborn Company, Waltham, Massatchusstes. L’equipament mèdic serà una font important de beneficis per HP. Eventualment, aquest negoci formarà part d’Agilent Technologies, la companyia que es formarà a partir d’HP el 2000.

Capital: 87.9 milions de dòlars. Empleats: 5,040.

1962

Per primera vegada, HP apareix a la llista de les 500 companyies més importants americanes de Fortune. Aquesta entra a la llista a la posició 460, i continuarà escalant posicions a les següents dècades.

Capital: 110 milions de dòlars. Empleats: 6,260.

1963

HP entra en el mercat Asiàtic i forma la seva primera “joint venture”, la Yokogawa Hewlett-Packard (YHP), a Tokyo, Japó, unint-se amb la Yokogawa Electric Works. El 1963, les ventes mar enllà significaven el 18% dels beneficis d’HP; els mercats estrangers més rentables són els de l’Europa Occidental, Canadà i Japó.

El sintetitzador de freqüència 5100A, un dels instruments més complexos desenvolupats per la companyia fins a l’actualitat, es posa a la venta. Aquest, pot fer la mateixa feina que tot un grup d’instruments junts, i a més, la fa millor. El 5100A s’usa per a les proves automàtiques, les comunicacions avançades i les comunicacions amb vehicles espacials.

Capital:117 milions de dòlars. Empleats: 6,598.

1964

HP celebra el seu 25è aniversari.

Dave Packard és elegit com a CEO i president de la junta; Bill Hewlett és elegit president.

Els rellotges atòmics de raigs de cesi (HP5060A) són coneguts a nivell mundial com “rellotges voladors” quan són transportats aèriament des de Palo Alto fins a Suïssa per tal de comparar l’hora de l’Observatori Naval de Washington, D.C., amb l’Observatori Suïs de Neuchatel. Aquest rellotge atòmic va ser dissenyat per tal de mantenir la seva precisió durant 3000 anys amb un error de només un segon. L’estàndard del raig de cesi és adoptat com a l’estàndard per a l’hora internacional. Els rellotges atòmics són molt valuosos per operacions amb temps crític com ara les operacions de les llançadores espacials, els sistemes per evitar col•lisions aèries o les telecomunicacions.

Es crea la fundació privada de Dave i Lucile.

Capital: 126 milions de dòlars. Empleats: 7,092.

1965

HP entra en el camp de l’instrumental analític amb la adquisició de F&M Scientific Corporation, Avondale, Pennsylvania. L’adquisició permet a HP expandir la seva experiència en mesura i prova a l’àrea dels anàlisis químics.

Capital: 165 milions de dòlars. Empleats: 9,033.

1966

Els laboratoris HP s’estableixen com a l’instal•lació central de la companyia i s’inicia una llarga història com a un dels centres de recerca comercial cap daventers a nivell mundial. Algunes de les àrees de investigació són la física d’estat sòlid, física electrònica, electrònica, e instruments d’electrònica mèdica i química.

El primer ordinador d’HP, l’HP 2116A, és presentat. Aquest és desenvolupat com un instrument de control per a la creixent família de productes programables de prova i mesura. En una primera versió de “plug and play”, era capaç de comunicar-se amb un ampli nombre d’instruments de laboratori estàndards, permeten al client computeritzar el seu sistema d’instruments. El 2116A és l’instrument més gran que HP ha construït fins a l’actualitat, i marca la primera utilització d’HP dels circuits integrats.

Al 1966, molts ordinadors havien d’estar situats en habitacions especials amb aire condicionat i un terra especial. HP va assumir que el 2116A hauria d’estar situat al mateix lloc que els instruments de mesura, per tant, el van construir per què es podés situar a tot arreu. El primer 2116A es va vendre a l’Institut Woods Hole Oceanographic i usat durant més de deu anys en un vaixell de recerca durant més de deu anys. Amb un nucli de memòria magnètica de 4K (expansible a 32K), els 2116A costava entre 25000 i 50000 dòlars, depenent de les opcions.

El President Lyndon B. Johnson va sol•licitar que Bill Hewlett s’unís al Comitè Conseller de Ciència (on hi va estar fins a 1969). Els membres del Comitè proporcionaven consell al govern federal.

Capital: 203 milions de dòlars. Empleats: 11,309.

1967

HP continua com a pioner, i implantà les hores de feina flexibles, o “flexitime”, a les seves operacions de Boeblingen, Alemania. El programa permet als empleats arribar tard o d’hora a la feina mentre treballin un nombre estàndard d’hores. En paraules de Dave “Per mi, el flexitime és l’essència del respecte i la confiança en la gent”. El concepte s’implanta a totes les instal•lacions d’HP el 1973.

L’HP de Boeblingen, Alemanya, fabrica un monitor de control del cor del fetus no-invasiu, que ajuda a detectar problemes en el fetus durant la gestació.

Capital: 243 milions de dòlars. Empleats: 12, 131.

1968

HP introdueix la primera calculdaora científca de sobretaula, l’HP 9100A. La calculadora programable emmagatzema els programes en targes magnètiques i permet als científics efectuar complexes càlculs científics sense la necessitat de treballar amb ordinadors molt més grans. Aquesta és 10 vegades més ràpida a l’hora de resoldre problemes científics i enginyerils. La publicitat de la 9100A l’anomenava “ordinador personal”, i és un dels primers usos documentats del terme.

Es crea la fundació privada William i Flora Hewlett .

Capital: 268.9 milions de dòlars. Empleats: 13,430.

1969

Dave passa a treballar com a assessor del Secretari de Defensa (des del 1969 fins al 1971). Durant la seva absència, Bill esdevé CEO, liderat la companyia durant l’absència de Dave.

En una primera etapa de la computació, HP treu al mercat un primer SO de temps compartit en un petit computador amb suport de fins a 16 usuaris.

Capital: 326 milions de dòlars. Empleats: 15,840.

Els anys 70

HP continua amb la seva tradició d’innovació amb la introducció d’una nova gamma de productes. Entre tots ells destaca la HP-35, la primera calculadora científica de mà, que obre la porta a una nova era de potent computació portàtil.

HP continua buscant oportunitats a tot el llarg del món, preparant el terreny per a una eventual “joint venture” amb alguna empresa de Xina durant els diversos viatges de representant d’HP a aquest país.

Aquesta dècada està marcada per un gran creixement tant en beneficis com en empleats, superant la marca del bilió de dòlars l’any 1976. La companyia passarà la marca dels dos bilions de dòlars tres anys després. Cap al final de la dècada, Bill i Hewlett delegant la direcció de les operacions del dia a dia de la companyia a John Young.

1970

Capital: 365 milions de dòlars. Empleats: 16,000.

1971

HP produeix un interferòmetre làser capaç de mesurar fins als milions de polzades. Ideal per a les fiabilitat de les eines, aquesta va situar HP com a líder mundial del mercat.

Capital: 375 milions de dòlars. Empleats: 16,540.

1972

Dave es retira com a assessor del Secretari de Defensa, torna a HP i és elegit president de la junta. Bill reté el títol de president i de CEO.

HP fa un nou avenç en els ordinadors personals amb l’HP-35, la primera calculadora científica de mà. Suficientment petita per a cabre en la butxaca d’una camisa, la potent HP-35 va tornar obsoleta les antigues regles de càlcul dels enginyers. Al 2000, Forbes COMAP va anomenar-la un dels 20 productes de tots els temps, que han canviat el món.

HP s’expandeix en el negoci de la computació amb el seu primer ordinador personal de propòsit persona, l’HP 3000, el qual introdueix l’era del processament de dades distribuïdes. L’HP 3000 serveix per a l’enginyeria d’alta tecnologia i les necessitats de recerca, al mateix temps que pot ser usada per l’administració del dia a dia.

HP esdevé la primera companyia americana en ser invitada a discussions comercials a la Xina.

Capital: 479 milions de dòlars. Empleats: 20,941.

1973

HP esdevé la primera companyia americana en instaurar el flex-time. Els empleats d’HP poden començar a treballar a qualsevol hora, dins d’un període de dues hores, i marxar després d’haver completat un dia de vuit hores de feina. El propòsit, tal i com deia Bill, era “guanyar més temps lliure per estar amb la família, dedicar-se a negocis personals, solucionar els embussos de tràfic o satisfer necessitats personals”.

HP introdueix la primera calculadora electrònica en imprimir caràcters japonesos. El model 9810 de calculadora de sobretaula és venguda a Japó per Yokogawa-Hewlett-Packard.

Capital: 661 milions de dòlars. Empleats: 28, 255.

1974

HP introdueix el primer miniordinador basat en una memòria d’accés dinàmic de 4K (DRAM) en comptes de nuclis magnètics.

La primera calculadora programable de butxaca, l’HP-65, és ven a 795 dòlars. El fet de que fos culpable, va fer que més endavant algunes persones l’anomenessin el primer ordinador portàtil.

Capital: 884 milions de dòlars. Empleats: 28,877.

1975

HP simplifica els sistemes d’instruments creant una interfície estàndard. La indústria electrònica adopta l’HP-IB(bus d’interfície) com a un estàndard internacional per a permetre que un o més instruments es connectin fàcilment a un ordinador.

Capital: 981 milions de dòlars. Empleats: 30,239.

1977

Bill es retira com a president però continua com a CEO. Dave continua com a president de la junta, i John Young és anomenat president. Young, un veterà enginyer d’HP, és el vice-president responsable per als Instruments d’HP, Sistemes d’Ordinadors i Grups de Components al mateix temps. Sota la seva direcció, HP creixerà i es convertirà en un líder de la indústria dels ordinadors.

HP introdueix l’instrument de canell HP-01, una combinació de rellotge de pulsera i calendari personal. També té capacitat s de calculadora. Aquest model demostra l’habilitat d’HP en la miniaturització.

En Dave realitza el seu primer viatge a la Xina com a membre d’un grup no-governamental d’americans invitats per oficials xinesos. La visita causà una gran impressió a Dave, el qual es va dedicar a recolzar els esforços de modernització de Xina. Tornarà dos anys després, el 1979.

Capital: 1.4 bilions de dòlars. Empleats: 35,062.

1978

Bill es retira com a CEo. John Young el substitueix com a CEO; ocupa el lloc fins a 1992.

Capital: 1.9 bilions de dòlars. Empleats: 42,376.

1979

Dave viatja a Xina per segona vegada. Durant la seva visita, visita diverses fàbriques i instal•lacions científiques. Els seus hostes expressen el seu interès en una “joint venture” amb Hewlett-Packard. Durant els següents anys, HP i els representants xinsesos es dediquen a reforçar les seves relacions comercials. Hewlett-Packard Xina s’estableix el 1965.

Es crea la fundació Hewlett-Packard.

Capital: 2.4 bilions de dòlars. Empleats: 52,030.

Els anys 80

HP esdevé un jugador d’alt nivell en la indústria dels ordinadors el 1980 amb una amplia gamma de productes, des de màquines de sobretaula a portàtils, passant per potents micoordinadors. HP també fusiona els seus ordinadors amb els seus instruments mèdics i analítics, fent-los més ràpids i poderosos.

HP fa la seva entrada al món de les impressores amb el llançament de les impressores de tinta i les làsers, que es connecten als ordinadors personals. Les impressores de gran qualitat de tinta d’HP (i a més, barates), van suposar el final de les impressores de matriu de punts. La línia d’impressores làser, que va sorgir el 1984, continua sent la línia mai més venguda de la companyia. La qualitat i fiabilitat de les impressores HP, converteix a Hewlett-Packard en una marca reconeguda pels consumidors.

A finals de la dècada, HP es coneix tant pel seu passat ric, com per la seva avançada tecnologia i productes. El garatge on la companyia va començar és declarat paisatge històric de Califòrnia, i HP celebra el seu 50è aniversari.

1980

HP presenta el seu primer ordinador personal, l’HP-85.

HP presenta la primera impressora làser que és suficientment ràpida i barata per usar fora de les sales d’ordinadors.

HP Capital: 3 bilions de dòlars. HP Empleats: 57,196.

1981

Els productes d’HP es poden aconseguir a Xina amb l’obertura de les oficines de Pekín.

HP Capital: 3.6 bilions de dòlars. HP Empleats: 66,807.

1982

El sistema de correu electrònic desenvolupat per HP Limited a Anglaterra, és la primera xarxa de gran abast d’aquest tipus en ser basada en miniordinadors.

HP realitza avenços en la informàtica de negocis quan introdueix l’ordinador tècnic HP 9000 amb un “super-chip” de 32 bits. El primer model de sobretaula es tant potent com una sala d’ordinadors del1960.

El primer ordinador portàtil d’HP, el HP-75C, és presentat. Amb 16K de RAM i 48K de ROM, tenia BCOMIC i VisiCalc, i també podia ser usada com a rellotge i agenda de cites. Pesant solament 26 onzes, l’HP-75C proporcionava 50 funcions i una eina per a computació mòbil, connectant-se a perifèrics tals com mòdems, unitats de cassette i impressores/ploters.

Yokogawa Hewlett-Packard guanya el prestigiós premi Deming per la qualitat.

Compaq Computer Corporation (que es fusionarà amb HP 20 anys més tard), es forma a Houston, Texas. La companyia s’inicia amb tres antics executius de la Texas Instruments (Rod Cunion, Jim Harris i Bill Murto), que tenen la idea de crea ordinadors portàtils que siguin compatibles amb el software d’IBM.

El 4 de novembre, Compaq presenta el seu primer producte, el primer PC portàtil 100% compatible amb el software d’IBM. Equipat amb un processador de 4,7MHZ, 640K de RAM i disqueteres de 5 i ¼, el PC portàtil pesava 28 lliures.

HP Capital: 4.3 bilions de dòlars. HP Empleats: 69,538.

1983

HP permet als usuaris activar funcions del seu PC simplement tocant la pantalla al introduir el seu primer ordinador personal amb pantalla tàctil, el HP-150.

Bill Hewlett és galardonat amb la Medalla Nacional de la Ciència, el reconeixement científic de més prestigi de la nació.

HP Capital: 4.7 bilions de dòlars. HP Empleats: 72,000.

1984

Es presenta la tecnologia de raig de tinta termal desenvolupada a HP per a una impressora de gran qualitat i baix cost, anomenada HP ThinkJet.

HP també presenta la impressora làser, el producte més beneficiós de la companyia de tots els temps. Capaç d’imprimir 300 ppp, ràpidament es converteix en la impressora de sobretaula més popular del món.

S’obren els Laboratoris d’HP de Bristol. Les instal•lacions d’Anglaterra són les més grans de fora de Palo Alto.

HP Capital: 6 bilions de dòlars. HP Empleats: 82,000.

1985

La primera “joint venture” tecnològica de Xina, la Xina Hewlett-Packard, s’estableix.

Compaq apareix a la borsa de Nova York.

HP Capital: 6.5 bilions de dòlars. HP Empleats: 84,000.

1986

HP és la primera companyia d’ordinadors en introduir una arquitectura basada en un set de computació d’instruccions reduïdes (RISC). La família de sistemes informàtics d’arquitectura de precisió marca la primera aplicació d’arquitectura RISC. La utilització de processadors RISC fa que els computadors esdevinguin més ràpids i barats. El desenvolupament va trigar cinc anys, i és l’esforç d’investigació i desenvolupament més car d’HP fins al moment.

Compaq introdueix l’ordinador de sobretaula Compaq 386, el primer ordinador personal compatible amb IBM que funciona amb un processador Intel 80386, llençat nou mesos després que IBM.

HP Capital: 7.2 bilions de dòlars. HP Empleats: 82,000.

1987

Bill Hewlett es retira com a vice-president de la junta de directius d’HP i és anomenat director emèrit.

El lloc de naixement de la companyia, el garatge original llogat per Dave, és declarat paisatge històric de Califòrnia.

HP Capital: 8.1 bilions de dòlars. HP Empleats: 82,000.

1988

La impressora Deskjet, la primera impressora de la companyia venguda en massa, apareix en el mercat.

HP es trasllada al top 50 de la llista dels 500 de Fortune: lloc 49.

HP Capital: 9.8 bilions de dòlars. HP Empleats: 87,000.

1989

HP celebra el seu 50è aniversari.

HP Capital: 11.9 bilions de dòlars. HP Empleats: 95,000.

Els anys 90

HP és una de les poques companyies del món capaç d’haver unit satisfactòriament les tecnologies de mesura, informàtica i comunicacions. La companyia fa nous avenços en la informàtica portàtil, entra en el mercat dels ordinadors casolans i continua inventant noves impressores i trobant noves solucions. Durant quasi tota la dècada, HP disfruta d’uns beneficis de més d’un 20%.

A principis dels 90, John Young es retira i és reemplaçat per Lew Platt, sota la direcció del qual la companyia continua creixent. HP és reconeguda com una companyia en la qual les seves polítiques, balanç del sistema de treball, diversitat i involucrament comunitari, ajuden a convertir-la en una empresa atractiva i capaç de retenir els millors empleats.

A finals de la dècada, HP es separà del negoci dels components de mesura formant una nova companyia, Agilent Technologies. També porta un nou CEO en la junta, Carleton (Carly) Fiorina, la qual es centra en reinventar la companyia per que aquesta estigui preparada pel creixement i el lideratge del segle 21.

Compaq adquireix Tandem Computers i Digital Equipment Corporation.

1990

HP Capital: $13.2 bilions de dòlars. HP Empleats: 92,000.

1991

HP fa avançaments en la informàtica portàtil ultralleugera amb la introducció del HP 95LX palmtop PC, una potent calculadora amb moltes capacitats extres, com ara agenda d’adreces telefòniques i un programa que feia les funcions d’agenda de contactes, a més del Lotus 1-2-3, un editor de texts i un sistema de transmissió de dades per infrarojos.

HP introdueix la impressora a color DeskJet 500C, la qual creà una revolució en la impressió a color. Fins aquest moment les impressores a color eren un producte car i especialitzat. Però la DeskJet proporciona opcions d’impressió a color als consumidors a un preu molt assequible, la qual cosa, converteix la impressora en un model amb molt d’èxit.

Eckhard Pfeiffer reemplaça Rod Cunion com a president i CEO de Compaq.

HP Capital: 14.5 bilions de dòlars. HP Empleats: 89,000.

1992

John Young es retira; Lew Platt, un enginyer i cap de la Organització de Sistemes Informàtics, és elegit president i CEO, i membre de la junta de directors.

HP introdueix l’HP Corporate business System, nou sistemes informàtics HP 3000 i HP 9000 a un preu un 90% més barat.

HP Capital: 16.4 bilions de dòlars. HP Empleats: 92,600.

1993

HP presenta l’HP OmniBook 300, un ordinador personal “superportàtil” amb bateria suficient per aguantar un vol de banda a banda dels EUA.

La companyia ven la seva impressora LàserJet número 10000 milions.

Dave Packard es retira com a president de la junta directiva. Lew Platt és elegit president de la junta.

Compaq presenta el seu primer PC Compaq tot en un, la família Presariand.

HP Capital: 20 bilions de dòlars. HP Empleats: 96,000.

1994

HP produeix el LED més brillant del món. Aquest LED substitueix a les làmpades incandescents en les noves aplicacions. A més, també expandeix l’àmbit tradicional d’aplicació dels LEDs.

HP comença la seva col•laboració amb Intel per desenvolupar una arquitectura de processadors de 64 bits del segle 21. Aquest serà anomenat I!-64 (actualment anomenat Itanium) que veurà el seu debut l’any 2001.

HP presenta la impressora personal per estalviar espai: l’HP OfficeJet impressora-fax-fotocopiadora, un producte especialment dissenyat pels usuaris que tinguin la seva oficina a casa.

Les polítiques sobre telecomunicacions es formalitzen, sent HP una de les primeres companyies del món en donar-hi suport. Els empleats poden treballar des de casa o des d’oficines remotes d’HP. El resultat és un increment de la satisfacció laboral, reducció dels temps de viatge, increment de la flexibilitat a l’hora de coordinar horaris personals i laborals i nivells més baixos d’estrès.

HP Capital: 25 bilions de dòlars. HP Empleats: 98,400.

1995

L’HP Pavilion PC marca la introducció més èxitosa en el mercat d’ordinadors casolans de la companyia.

Dave Packard publica “El mètode HP” (The HP Way), un llibre que explica l’ascens d’HP i dóna una visió interna de les pràctiques mercantils, cultura i estil direcció que l’han conduït a l’èxit.

HP Capital: 31.5 bilions de dòlars. HP Empleats: 105,200.

1996

El co-fundador Dave Packard mor el 26 de març.

HP Capital: 38.4 bilions de dòlars. HP Empleats: 112,000.

1997

HP guanya un galardó Emmy per la seva contribució en les sofisticades tecnologies de compressió MPEG usades en les dades de vídeo.

Compaq adquireix Cupertino, California-Based Tandem Computer Incorporated.

HP Capital: 43 bilions de dòlars. HP Empleats: 121,900.

1998

HP presenta el primer Jornada PDA, el Palmtop PC Jornada 820, el qual funciona amb Windows CE.

Compaq adquireix Digital Equipment Corporation per 9,6 bilions de dòlars, fins al moment l’adquisició més cara de la història de la indústria informàtica.

HP Capital: 47.1 bilions de dòlars. HP Empleats: 124,600.

1999

La junta directiva d’HP anuncia la seva decisió d’escindir una nova companyia de la organització d’HP. Agilent Technologies consisteix en la HP inicial, la dels instruments de mesura, anàlisis químic i mèdic. HP reté les àrees d’informàtica, impressió e imatge.

Al juliol, Lew Platt es retira, i HP anomena Carleton (Carly) S. Fiorina com a president i CEO. Carly arriba a HP després de 20 anys a AT&T i Lucent Technologies. Com a CEO, intentarà reinventar la companyia.

Es presenta la Jornada 420, la primera de mida de butxaca. És el primer PC de butxaca amb Windows CE amb pantalla a color.

La companyia adquireix un nou logo.

HP Capital: 42 bilions de dòlars. HP Empleats: 84,400.

El segle 21

A principis del segle 21, HP es centra en intentar reduir el cost i la complexitat dels sistemes de tecnologia de la informació pels negocis i millorar l’experiencia dels consumidors amb la tecnologia.

El 3 de maig de 2002, HP completa la seva fusió amb Compaq Computer Corp., la fusió més gran de la història. La nova HP és una proveïdora de productes, tecnologies, solucions i serveis als clients de lideratge mundial.

2000

HP es trasllada a la posició 13 de la llista dels 500 de Fortune.

A l’abril Compaq presenta l’IPAQ Pocket PC.

El 2 de juny, HP completa la separació d’Agilent Technologies, esdevenint aquesta una nova companyia en tota regla.

Carly Fiorina és anomenada presidenta de la junta directiva el 22 de setembre.

HP avança en l’àrea d’infrastructures d’Internet amb la presentació de la línia de servidors Superdome.

HP Capital: 48.8 bilions de dòlars. HP Empleats: 85,500.

2001

El co-fundador Bill Hewlett mor el 12 de gener.

HP crea el març una nova organització de treball, Serveis HP. El rol de la nova organització inclou consulting, outsourcing, suport, educació i solucions.

El maig, HP introdueix nous sistemes i serveis basats en el nou processador Itanium desenvolupat juntament amb Intel. Itanium és la plataforma de la nova generació d’ordinadors de 64 bits.

El 4 de setembre, HP i Compaq anuncien una fusió definitiva per tal de crear un líder de tecnologia global de 87 bilions de dòlars.

També al setembre, HP anuncia que adquirirà Indigo, una companyia líder en sistemes comercials i d’impressió, accelerant els plans d’HP de transformar i liderar el ràpidament evolutiu mercat de la publicació digital.

HP Capital: 45.2 bilions de dòlars. HP Empleats: 88,000.

2002

El 3 de maig, HP i Compaq es fusionen oficialment, començant a operar com una única companyia. La nova HP serveix a més d’un bilió de clients en més de 162 països, i és un líder mundial en proveïment de productes, tecnologies, solucions i serveis.

Al novembre, HP obre un nou capítol en informàtica mòbil amb la introducció de Compaq Tablet PC TC1000, un PC portàtil que s’adapta a tot tipus d’usuaris.

També al novembre llença la seva primera campanya global de marca des de la fusió amb Compaq. :La campanya usa el lema “Tot és possible” (Everything is possible) mostrant com la gent usa la tecnologia avui en dia i les diferents maneres en què HP ajuda a que això sigui possible.

HP anuncia innovacions en electrònica molecular i en el camp emergent de la nanotecnologia.

2003 i endavant

Com s’ha pogut veure, HP ha estat i és una companyia que ha aconseguit arribar a on està amb esforç constant i una direcció capaç d’adelantar-se als esdeveniments. Des del 2003 en endavant, HP ha seguit aconseguint beneficis i millorant les seves tecnologies, i sembla ser que així seguirà durant molt de temps. Així doncs, la història d’HP és una d’aquelles interessants e imprescindibles per tota aquella persona que vulgui convertir la seva empresa en un gegant conmercial.

Introducció

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Es podria considerar els Wikis i els Weblogs com la novetat més recent en la història de la comunicació. Tot hi això, si realment volem saber cap on anem, no tant sols necessitem del moment actual, sinó que ens caldrà analitzar també els antecedents històrics.

Així, amb el precepte d’entendre l’autèntic impacte dels Wikis i els Weblogs dins del món, es desenvoluparà tant el moment actual com els antecedents i, per què no, les alternatives de futur proposades a partir de la visió actual del món.

No serà tampoc un estudi que empetiteixi el tema principal del Wikis i els Weblogs, però si que volem se s’entengui que la seva aparició no és aïllada i que el seu impacte suposa un gra més en l’impacte sobre l’home del pas del temps.

Precursors del moment actual

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

La comunicació humana es caracteritza per 4 factors: la rapidesa, el medi, la distància i l’extensió. Amb el pas del temps l’home ha anat millorant aquests aspectes fins a nivells realment alts. Tot hi això, el moment on ens trobem ara és conseqüència de milers d’anys d’evolució social de l’espècie humana.

(100.000 aC) Primerament l’home va aconseguir comunicar-se de forma parlada amb altres éssers humans. Descobria així un sistema de comunicació molt ràpid, de medi aeri però a distàncies curtes i amb una extensió no major d’un grapat de persones. tot hi això va aconseguir unir la gent en societat, assegurant-ne així la supervivència

(de 15.000 aC a 100 dC)Després va anar adquirint la capacitat de realitzar dibuixos simbòlics de la realitat, que més tard el van portar a l’escriptura. Aquest nou mètode era més lent que l’anterior, però es realitzava en un medi no volàtil com és la pedra o el papir. A més, tot hi tenir unes distàncies relativament llargues, la seva extensió era bidimensional: el text escrit era intel•ligible per la mateixa societat que parlava un idioma, però aquesta perdurava en el temps i la seva extensió es multiplicava pel temps que el medi aguantés.

(Gutemberg s.XV) Un cop la societat va anar creixent (i l’idioma va anar expansionant-se) fou necessari evolucionar la comunicació escrita per tal d’ampliar l’extensió, més enllà de la vida del medi on es conté la informació, i la distància, gràcies a una replicació més simple i fiable de la informació. Amb aquest propòsit va neixer la impremta, que oferia un sistema que, un cop fet, era força ràpid, per un medi escrit variable, que gràcies a la capacitat de copiar-se permetia distàncies grans amb el temps i que, sobretot, gràcies a no estar lligades a un medi (ja que es podia replicar) permetia ampliar l’extensió gairebé per sempre.

(s.XV i XVI) Un cop arribat aquí, l’home ja tenia la capacitat tecnològica per realitzar unes comunicacions globals. Ara ja només faltava la infrastructura. Començaven a editar-se els primers diaris i les llibreries tenien la capacitat de portar llibres d’un lloc a l’altre. A més ja funcionaven feia temps serveis de correus i l’extensió comunicativa del món va començar a disminuir de manera considerable.

(Samuel Morse 1837) En aquest punt l’home ja ha sortir de la infància de la escriptura i comença a explorar la comunicació en altres vies. En el s.XIX la necessitat de trobar medis més ràpids provoca primer l’aparició del telégraf, un pas intermig entre la comunicació per correu i la xarxes globals. El telègraf ja era un medi molt ràpid (sobretot si tenim en compte les distàncies) que permetia comunicacions a grans distàncies però amb un medi volàtil i una extensió molt baixa (pràcticament emisor-receptor).

La necessitat d’un sistema de comunicació, preferentment parlat o visual, a llargues distàncies s’estava fent obvi. El desenvolupament de la política internacional es trobava sempre amb els problemes de traducció de les diverses llengües (cosa que va propiciar l’aparició dels llenguatges de comunicació internacionals, que no era més que l’estandardització d’un llenguatge ja existent) i de la manca d’una comunicació constant (la democràcia representativa solucionava una mica aquest fet, però era obvi que, a la llarga, s’hi haurien d’incorporar nous sistemes).

(Granhan Bell 1876) No havia passar gaire temps des del telègraf quan va sortir el telèfon. El telèfon va suposar tota una revolució, era possible comunicar-se de forma instantània (com a mínim des del punt de vista dels nostres sentits) a llargues distàncies, amb un medi volàtil i amb poca extensió però de forma global (a diferència del telègraf). La comunicació parlada havia aconseguit la seva major fita des de la creació del llenguatge. La comunicació a tot el globus va facilitar l’aprenentatge d’altres idiomes i l’adopció de noves formes expressives fent un primer pas per la total integració de les cultures.

(de 1898 a 1950) Més tard s’afegiren dues noves xarxes al planeta: la xarxa de televisió i la de ràdio. Aquestes permetia imatge i so a temps real. La població s’acostumava a considerar les comunicacions globals com quelcom diari. Els avenços en comunicació començaven a deixar de ser considerats miracles de la ciència per passar a ser una necessitat més del dia a dia; esdevenia la quotidianització de les comunicacions globals. Fou aquesta situació la que propicià el frenètic avenç de les telecomunicacions que encara avui dura. La distància havia arribat gairebé al seu màxim al propagar-se per tot el globus, la rapidesa del temps real ja no sorprenia a ningú i només quedava fer un medi no volàtil per aconseguir una extensió mai imaginada fins llavors.

(1969) Es crea ARPANET. Per primer cop es presenta un medi no volàtil on comunicar-se amb totes les abantages de les comunicacions globals. A mida que s’extent ARPANET és converteix en un nou món comunicatiu per explotar, convertint-se en el que actualment anomenem Internet. A nivell conceptual, i des del punt de vista actual, Internet ofereix tot allò que podem demanar a la comunicació: un medi no volàtil, rapidesa, distància màxima i extensió infinita (si considerem que la informació no es pert, que Internet creix dia a dia i que la replicació de la informació és molt ràpida).

Entra en joc, a partir d’aquest moment, un nou factor de comunicació (un cop assolida la base per un medi de comunicació absolut com és Internet) i és el de la disponibilitat. Internet existeix en tot moment, és allà per usar-lo, i ja ha causa’t el seu impacte. El que comença a importa a partir del 1980 és la disponibilitat, la funció que realitzarem. Això obre un ventall de situacions encara per explotar que tenen i tindran un impacte social potser molt més gran que el de tota la història de la comunicació fins al 1950.

(de 1980 fins a 2000) Un cop establerts els protocols bàsics de la xarxa, s’obre la porta per a la creació de noves necessitats comunicatives. Neix el e-mail(1980) com a futur substitutiu del correu, els sistema de noticies(1982) i el fòrums. S'aconsegueix fer que la gent s’involucri a la xarxa. Comencen a realitzar-se tecnologies enfocades a que la gent tingui una representació a Internet: un nom, una direcció i uns amics. Comença a formar-se una societat per sobre de la societat: la societat de la informació.

Hi ha altres criteris per explicar la història de les comunicacions, però potser aquest és el més entenedor. Si voleu més detalls podeu llegir una versió una mica més novel•lada anomenada “Breu història de la comunicació"

[1] (http://comunicacion.idoneos.com/index.php/350929) (on hi trobareu una llista dels events més important en la història d eles comunicacions)

[2] (http://www.rrppnet.com.ar/hiscomunicacion.htm) (on hi ha una història de les comunicacions globals des del punt de vista de les comunicacions via satel•lit)

Qué és un wiki?

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Definició:

Wiki és una aplicació de informàtica colaborativa que permet que el contingut d'un text sigui editat i llegit per qualsevol usuari que hi tingui accés. Concretament, a la xarxa d'internet existeixen numerosos Wikis (anomenats WikiWikiWeb) que ofereixen la possibilitat de participar en els propis continguts, eliminant així el rol del webmaster com a gestor de la pàgina web. Un dels grans exemples de Wiki o WikiWikiWeb és la Wikipedia, una enciclopedia de continguts genèrics on qualsevol pot adjuntar noves definicions o bé modificar les ja existents.

L'èxit dels wikis depèn també del seu format simple de hipertext (que és la base del sistema web que s'usa a internet) que obre la porta al l'univers del Wikis ha tot el món sense necessitat d'uns coneixements tècnics massa profunds. D'aquesta manera l'entorn Wiki ofereix una edició amb marques de text fàcil i ràpida d'usar on és permet crear continguts amb estructures complexes en les quals una pàgina pot referenciar a una altre ja sigui de tipus Wiki o no (igual com es faria amb els links de l'html).

Història:

La paraula "wiki" prové de l'idioma hawaià on "wiki wiki" significa "ràpid" i va ser usat per primer cop el 1995 a la pàgina web de Ward Cunningham, el creador dels Wikis. Aquesta tecnologia va ser ideada a mitjans de la dècada del 1990 per la Design Pattern Comunity com a medi per la resolució de patrons de disseny. Així el 1995 Ward Cunningham va realitzar la seva pàgina anomenada "Portland Pattern Repository" on ja es parlava de Wiki. Ward justifica l'ús de la paraula WikiWikiWeb, com alternativa a Quick-Web (web ràpida), pel fet que "wiki wiki" va ser la primera paraula que aprendre del hawaià en la mateixa terminal de l'aeroport de Honolulu on s'anomena "wiki wiki bus" al transport destinat a unir les diverses terminals.

No gaire allunyat de la seva funció inicial, a principis del segle XXI ja es considerava els Wikis com una bona fórmula per realitzar bases de dades de coneixements en qualsevol àmbit d'una forma ràpida i altament contrastada. Llavors el Gener de l'any 2001 els creadors de la Nupedia (Jimbo Wales i Larry Sanger) va adaptar el concepte creat per Ward a una enciclopèdia de continguts genérics que van anomenat Wikipèdia (http://en.wikipedia.org/). Des de llavors Wikipèdia (http://en.wikipedia.org/) no ha parat de créixer i conté ja més de 350.000 articles. Tot hi que inicialment Wikipèdia (http://en.wikipedia.org/) es va pensar com a un programari de llicència privada finalment va passar a formar part del programari de codi lliure anomenat "Open Source" permetent així la creació de nous espais Wikis a la xarxa.

Actualment existeixen una gran diversitat d'entorns Wikis a la xarxa, tant basats en codi lliure com en codi de creació pròpia. Tot hi que potser el més conegut dels Wikis sigui la Wikipèdia (http://en.wikipedia.org/)anglesa, n’existeixen també d'altres que estan experimentant un creixement important en els últims temps. Es poden destacar les diferents wikipedies en altres idiomes com son la Viquipèdia catalana (http://ca.wikipedia.org/), la Wickipedia espanyola (http://es.wikipedia.org/), la alemanya o bé la Susning.nu (http://www.susning.nu/) que és una enciclopèdia d'origen suec basat en un programari de creació pròpia.

L'impacte dels Wikis és avui en dia tant gran que comença a ser necessari la creació de bases de dades de WikiWikiWebs per fer-ne més fàcil la cerca en cas de buscar un tema concret. Així han sorgit en els últims temps pàgines com WorldWideWiki:SwitchWiki o MeatBall:BiggestWikis que cataloguen les wikis més grans de la xarxa i les classifiquen per temes.

Qué és un weblog?

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Definició:

Un weblog, també anomenat blog, es una pàgina web on es recopilen cronològicament missatges d'un o diversos autors, sobre una temàtica en particular o a mode de diari personal, sempre conservant l'autor la llibertat de deixar publicat allò que cregui pertinent. Existeixen alguns elements comuns als weblogs, com són una llista d'enllaços a d'altres weblogs, un arxiu d'anotacions anteriors, enllaços permanents per a que qualsevol persona pugui citar una anotació, o una funció que permet afegir comentaris.

Es diferencien de les webs de noticies perquè les anotacions acostumen a incloure enllaços a altres pàgines web com a referència o per ampliar la informació. Aquests enllaços no han de ser necessàriament a altres weblogs, poden ser a qualsevol pàgina web. Es diferencien també perquè son espais personals, si bé en alguns casos poden estar inclosos en un diari digital, i solen estar escrits per un autor o autors determinats.

Algunes variants del weblog son els fotoblog, els vlogs (videoblogs), els audioblogs y els moblogs (des de telèfons movils).

Història:

El primer weblog, encara que en aquell moment no s'anomenava així, va ser la pàgina creada el 1993 per Tim Berners-Lee. Aquesta pàgina era una mena de diari que conduïa als nous enllaços que apareixien a internet. En aquest diari, cada adreça apareixia acompanyada per un breu comentari, semblant al que publiquen alguns cercadors. Aquest directori fou l’única referencia dels llocs d’internet fins que el navegador Netscape, amb la seva secció “What’s new” es va convertir en la primera guía de llocs d’internet, monopolitzant el mercat des de 1993 fins a finals de 1995.

Llavors van aparèixer els primers weblogs personals, que van deixar de ser una simple col·lecció de links per passar a tenir un estil més semblant al d’un diari personal. Destaca el weblog creat el 1996 per Dave Winer amb motiu de la marató “24 hores per la Democràcia”, un event online celebrat per recolzar el “lliure discurs a Internet”.

En aquest event van participar algunes “tecnocelebrities” com Bill Gates (Microsoft) i Phillipe Kahn (Novell). Més tard, Winer va crear una empresa dedicada a facilitar la creació de weblogs. Això va portar a la creació del weblog personal de Winer, un dels màxims referents mundials. Però el boom del weblogs va ser el 1999 amb l’aparició de Blogger, que permetia que qualsevol usuari d’internet pogués crear i publicar el seu weblog en uns minuts.

El terme Weblog va ser creat per Jorn Barger el Desembre de 1997. Aquest terme aparegué en el seu weblog (http://www.robotwisom.com/index.htm) i des de llavors s’ha utilitzat per definir aquest estil de pàgines web. Tal i com apareix en les Weblog Resource FAQs (http://www.robotwisdom.com/weblogs/) de la seva web, podrien haver-se dit de qualsevol altre manera (els noms que s’utilitzaven eren: server-logs / http-logs / usage-logs / logfiles) però “how many different names do they need, anyway??? (And if you can think of a better name than 'weblog', just start using it and see if it catches on. It's all Darwinian.)”.

Impacte social

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

Avui en dia es creen moltes aplicacions en el camps de la informàtica, però potser algunes de les més innovadores referents al camp del Web i Internet són els Wikis i els Weblogs. Fins fa ben poc el privilegi de poder editar i mostrar continguts a través del Web estava destinat a unes poques persones. Aquestes noves tecnologies permet, per primer cop, fomentar una participació no informàtica a la xarxa -amb una edició amiglable i fàcil- i demostra que la realització de continguts correctes i d'interés creats colectivament no només és possible sinó efectiva.

Utilitats

Aquestes dues eines tenen una gran potència a nivell comunicatiu. Els Weblogs poden ser utilitzats com a diari, però no únicament com a diari personal,que sembla que és la funció més extesa, sinó com a un d'activitats a nivell empresarial. Es pot disposar d'un Weblog a nivell corporatiu per cada projecte que es faci en una secció. Amb això cada treballador pot consultar les activitats que s'han realitzat i així millorar la tasca en equip. Això pot servir com un programa de control de concurrència. Cada cop que es modifica alguna cosa s'ha d'incloure en el Welog, de forma que quan altre persona vol modificar alguna cosa canviada prèviament, es pot assabentar i evitar esborrar coses que no pertoquen.

El Wiki té una clara aplicació, convertir-se en un repositori d'informació. Per la seva forma fàcil d'edició pot ser utilitzada per gairebé tothom. I en un breu espai de temps es pot generar molt de contingut. Un clar exemple és aquesta Wikipedia (http://ca.wikipedia.org), en només tres mesos s'ha aconseguit omplir de coneixements, i que a més a més són fàcilment ampliables i de corregir. A més, la tecnologia dels wikis és aplicable a qualsevol àmbit del saber i fa possbile la realització de textos altament tècnics o humanistes format a partir de petites porcions individuals de coneixement.

Més llibertat

Aquestes noves aplicacions obren un nou camp dins d'Internet. La possibilitat d’editar pàgines directament a través d’internet mitjançant uns “senzills” formularis permet que qualsevol persona, amb un mínim de coneixements, pugui crear fàcilment un espai web personal.

A més de les possibilitats per a usuaris individuals, la flexibilitat d’aquests sistemes permeten que el treball cooperatiu es realitzi sense inconvenients de localitat (tant espacial com temporal). Es a dir, es poden realitzar projectes amb equips que no es coneguin personalment o que visquin separats per grans distàncies. Per exemple, un weblog pot servir per guardar un historial d’actualitzacions d’un projecte, indicant a cada nova entrada del weblog l’estat del projecte, les millores o modificacions que s’han realitzat, etc.

Universalitat

Qualsevol persona amb accés a Internet pot utilitzar eines com els weblogs i wikis. A nivell de coneixements cap de les dues representen cap problema a l'hora d'editar-les. A la web existeixen manuals d'ús molt senzills de comprendre. Per això qualssevol persona disposada a aprendre no hauria de tenir cap problema per poder emprar-ho.

Potser el problema, en el cas dels usuaris no inniciats, és que aquests deconeixen les possibilitats que els hi ofereixen aquestes aplicacions. O directament no coneixen la seva existencia, tot i l'èxit que estan tenint dins de la xarxa. Tot hi això, aquest és un problema inherent a internet degut a la seva expansió inparable.

Més responsabilitats

Juntament amb la nova llibertat que ens donen aquests sistemes adquirim unes responsabilitats.

En cas de ser el responsable directe del contingut del weblog o la wiki hem d’assegurar que els seus continguts són fiables. El fet de que qualsevol persona (en el cas dels Wikis) pugui editar el seu contingut fa necessari que hi hagi un control sobre els continguts que s’inclouen. A més s’ha d’oferir una certa garantia sobre el que hi ha allà posat: una persona no confiarà en el contingut d’un weblog o wiki si no confia en la persona que l’edita (i com que no es coneix a aquesta persona cal que els continguts facin confiar a l’usuari).

En cas de ser usuari hi ha una responsabilitat (més moral que jurídica) de procurar que les edicions que es facin siguin “correctes”. És a dir, que els continguts que s’inclouen siguin certs i que segueixin la línia de la resta de aportacions. Per exemple, no incloure comentaris xenòfobs a la Wikipedia (http://ca.wikipedia.org) ja que es una enciclopèdia de consulta i la opinió personal no seria el més apropiat per incloure. En tot cas, i com em mencionat abans, la responsabilitat final dels continguts de la web es de l’administrador i, en sistemes grans, aquesta responsabilitat no pot recaure en una sola persona.

Ho ha apartats tals el de pujada d'imatges on aquest punt seria discutible. Aquí la responsabilitat total cauria a sobre de l'usuari, ja que ell és que certifica que la imatge no té copyrihts. En el cas del possible contingut de al mateixa si que en sera responsable l'administrador del Web, com van comprovar en la presentació de la nova llei sobre Internet i els seus continguts.

Per això s'hauria de posar especial èmfasis en l'apartat de la "legalitat". Moltes persones desconeixen que són responsables dels continguts que manega la seva Wiki, per això s'hauria de fer una capanya de conscienciació a tots els seus propietaris (webmasters) per tal d'evitar problemes amb la llei

Visions del futur

Introducció

“Qualsevol tecnologia suficientment avançada es indistingible de la màgia” ens diu Arthur C. Clark en la seva cèlebre tercera llei de la tecnociència. Així, per tal de poder analitzar quines seran les possibles tendències futures de la comunicació, no tenim més remei que referir-nos a la intuïció o a la imaginació. La ciència-ficció és el gènere encarregat de desenvolupar aquesta intuïció i fer-la més propera a la realitat. Per aquest motiu, si el que es vol és fer un estudi creïble, ens veiem obligats a, un cop entesa la tendència actual, escollir uns referents de ciència-ficció per tal d’il•lustrar-ho.

Són moltes les novel•les, pel•lícules i sèries que han intentat explicar com serà la comunicació del futur i com aquesta repercutirà en la forma de viure dels humans. Per sort i com a norma general, només segueixen unes poques vies. Per això es pretén comentar només aquells que han generat el tòpic i alguns dels seus clònics posteriors.

la vida a la xarxa: el moviment cyberpunk.

Segurament quan es pensa en la xarxa hom ho relaciona directament amb el gènere “cyberpunk”. Tot hi que la forma de pensar cyberpunk és força més amplia, el seu encert més gran va ser el de plantejar per primer cop, una xarxa global en la qual s’hi pot viure socialment. No és un concepte tat estrany, avui mateix ja existeix gent que es fa famosa a la xarxa. Al llibre “Takedown” (que no és de ciència-ficció) l’autor Tsutomu Shimomura descriu com va capturar el famós hacker Kevin Mitnick, aquest hacker s’havia format ja una sèrie de seguidors en tot el món gràcies a la escena underground existent a internet.

Del que ens parla el cyberpunk és que, potser en el futur, existirà gent capaç de viure de la seva comunicació a la xarxa. Ja hem comentat que actualment ja hi ha hagut compres de weblogs per part de les editorials, convertint així un diari (com és el weblog) en quelcom amb cert valor. En el llibre Neuromante de l’autor William Gibson, que és el primer llibre cyberpunk, el protagonista és un hacker condemnat a no poder entrar a la xarxa i quedar-se en el món real, on no és ningú. A més, en aquest llibre, existeixen mestres (per la xarxa) que ensenyen a la gent a viure en el ciberespai i autoritats antihackeig que es dediquen a controlar el tràfic. Potser no estem tant lluny d’aquest futur.

Així, és possible que d’aquí a uns anys ja existeixin empreses disposades a pagar a la gent que participi a formar una wikipedia privada. Podria existir un sistema d’avaluació del treball realitzat i del seu volum, cobrant per article escrit. No seria una idea tant surrealiste, un cop demostrat que el wikis són una forma realment eficaç d’acumular una gran quantitat de coneixements en molt poc temps, que algú decidis usar aquest potencial per treure’n benefici.

En el cas dels weblogs, aquesta tendència ja s’està produït. Actualment ja hi ha weblogs esponsoritzats, i escriptors famosos (com Neil Gaiman o Stephen King) tenen el seu weblog on hi pengen textos. Es probable que, en breu, algun d’aquest autors faci el seu weblog de pagament. Llavors es podria plantejar el weblog com els substitut dels ebooks, que mai han funcionat del tot (actualment només ofereixen novel•les que ja es troben a les llibreries).

La societat a la xarxa

Arribats a aquest punt, podem plantejar com realment pot existir la necessitat d’internet. Es possible que internet acabi provocant una revolució social. Ara ja som capaços de comunicar-nos instantàniament amb tot el món. La opinió de la gent te la possibilitat d’arribar, amb pocs segons, de casa teva al govern central (o viceversa).

Novel•les distòpiques com 1984 (de George Orwell) o Fahrenheit 451 (de Aldous Huxley), tot hi ni ensumar-se l’existència d’internet, ja ens plantegen com una xarxa global de comunicacions crontrolada pot evocar la eliminació de les llibertats personals. Imatges com la del “gran germà”, “novaparla” o la televisió interactiva que ens demana l’opinió estan destinades a fer que la gent senti que ha perdut la seva intimitat. Per dir-ho així, el control sobre el trànsit d’internet (si fos possbile en un 100%) podria provocar l’eliminació de la llibertat d’expressió a la xarxa (o sigui, la possibilitat d’expressar-se amb tot el globus).

Per un altre costat, trobem referent de societats on, la comunicació directa, ha permès eliminar la classe política, entrant així en una nova generació de democràcia participativa: la e-democràcia. En el genet de la ona de shock, de John Brunner en parla d’un sistema evolucionat del comunisme on les decisions es prenen, a nivell teòric, per les votacions de la gent a internet. O per exemple a el naixement de la generació de Craig Karloff ens parla de com neix un partit polític mundial a internet i com aquest comença a fer ombra als ja existents.

En un nivell més personal, la capacitat de mutar el nostre rol a la xarxa també planteja unes alternatives interessants. Existeix la possibilitat que qualsevol pugui interpretar un rol dominant a la xarxa sense necessitat de ser el més apte físicament (de fet actualment existeix la classe política pel fet que és més fàcil prendre decisions quan aquestes no t’afecten directament). Per exemple, el llibre el joc d’Ender, de Orson Scott Card, ens relata com dos nens, mitjançant la modificació de la seva imatge pública per internet, comanden a tot l’exercit humà. O pel•lícules com jocs de guerra, de John Badham, ens explica –encara que d’una manera més cinematogràfica- com també un nen gairebé acaba provocant una guerra al controlar els sistemes militars.

No seria estrany doncs, que en breu les campanyes polítiques es juguessin a internet. Podria no passar massa fins que els polítics comencin a tenir els seus propis weblog i els usin per publicitar-se. Seria un gest molt típic de l’actual sistema que es deixés de tenir pàgina web convencional del partit per passar a tenir un weblog, suposadament, del candidat a la presidència. Això acostaria la persona al poble i el faria semblar més humà, encara que aquest log estigues escrit pels seus assessors.

I tot i que els wikis estan pensats per acumular coneixement, seria possible usar una evolució d’aquesta tecnologia per redactar les propostes de llei. Les lleis podrien sortir així directament de la opinió del poble i no és basarien en les friccions dels grups de pressió. Sens dubte això ja és més futuriste, però tampoc podem negar que el principi de la edició comunitària de textos comença a funcionar molt bé en entorns com ara les wikipèdies o el sourceforge.

La intimitat a la xarxa

Hem vist com la comunicació per internet pot modificar la societat i pot crear nous estatus i formes de vida, però realment com pot modificar els nostres hàbits diràris? Si bé és cert que avui en dia som molt conscient que si necessitem informació ràpida la millor manera és entrar un “segon a internet” i mirar-ho, o que l’ús del e-mail i la missatgeria instantània ha fet que la gent s’involucri com mai abans a la xarxa, fins a quin punt podríem arribar en un futur pròxim?

La socialització d’internet és un fet molt recent. Gairebé tots els llibres i pel•lícules ens parlen de móns on hi ha hackers heroics o bé llocs encara molt allunyats en el temps, on tothom és connecta via interfície neural a una xarxa global i només usen el cos físic pel treball. Però molts pocs parlen de l’impacte de la tecnologia en la vida d’una manera propera a tothom. Està clar que els informàtics i gent relacionada amb el món tècnic ja fa anys que han agafat costums altament tecnològiques, però tampoc queda molt fins que la gent del carrer demani tenir un espai a la xarxa.

No existeixen gaires fonts que ens parlin d’això. Un exemple podria ser la sèria d’animació Serial Experiments Lain, de Ryutaro Nakamura, on es mostra com la gent ja usa regularment un dispositiu integrat que serveix de busca, de navegador per internet, d’agenda i de tot el que sigui necessari per a la comoditat diària. A Lain, ens parla d’un lloc on mirar el correu electrònic cada dia al arribar és la costum majoritària, un món on els ordinadors ja formen part del mobiliari de la casa com el televisor.

Si ens ho mirem fredament, un weblog no difereix gaire de les necessitats que té una pàgina personal o una familiar, permet posar-hi text, imatges, arxius adjunts... A més, té un entorn agradable de treball i no suposa coneixements tècnics de programació. De fet, podria molt ben ser que, d’aquí uns anys, proliferessin tot un seguit de pàgines familiar evolucionades directament del weblog. És força suposar que les empreses privades de software no s’interessaran pel tema aviat i començaran a treure programes per penjar el teu weblog (o el de la teva familia) a la xarxa amb un entorn no gaire diferent del d’un paquet ofimàtic.

No seria un fet tant estrany que quan, afegeixis un contacte al teu programa de missatgeria instantània, aquest et passes una “targeta de visita” on no només hi apareixes el seu identificador per saber si està connectat o no, sinò que també hi hagués un accés a la seva pàgina. De manera que cadascun dels usuaris disposaria d’un espai web semblant a un weblog, un espai de correu, una agenda i un sistema de telefonia IP.